La pobresa a Catalunya

Els indicadors econòmics apunten que l’economia es recupera. La taxa de creixement augmenta i hi ha menys atur. No obstant això, la nostra societat encara registra bosses importants de pobresa, sorgides en la crisi econòmica per la qual hem passat, i que mereixen la màxima atenció de les autoritats públiques.

L’últim número de la revista Nota d’Economia, presentat recentment, està dedicat a la pobresa i la desigualtat a Catalunya. De les seves aportacions se’n poden treure una sèrie de conclusions i reflexions que interessa posa en relleu.

Cal destacar la contribució de Cristina Amarelo, Ermengol Bertran i Anna Monrela, que ens descriuen el panorama general de la pobresa a Catalunya. Una primera mesura de la pobresa la dóna la taxa AROPE (acrònim anglès de at risk of poverty and/or exclusion ), que recull la població en risc de pobresa i exclusió social. Aquesta taxa té tres components, és a dir, recull tres taxes més. Un és la població que viu sota el llindar de la pobresa (persones que viuen en famílies amb una renda per sota del 60% de la renda mitjana). Entre el 2014 i el 2015 aquesta taxa ha disminuït a Catalunya: ha passat del 20,9% al 19,0%, per a totes les edats. No obstant això, està per sobre de la mitjana de la Unió Europea (17,2%). La segona taxa és la que mesura la població amb privació material severa, en la qual Catalunya se situa per sota de la mitjana de la UE: 6,7% enfront del 8,9%. La tercera taxa mesura la població que viu en famílies amb intensitat del treball molt baixa, que el 2015 va disminuir respecte al 2014: va passar del 12,0% al 8,8%, i es va situar també per sota de la mitjana europea (11,1%).

Així doncs, la taxa AROPE recull el percentatge de persones que es troben, almenys, en una de les tres situacions descrites anteriorment. L’any 2015 Catalunya se situava en el 23,5%, per sota dels nivells del 2013 (24,5%) i del 2014 (26,0%). Si la comparem amb la mitjana europea (24,4% el 2014) es constata que la taxa AROPE catalana s’hi situa prop. Cal assenyalar també que les persones més vulnerables per la pobresa són les dones i els menors de 16 anys, que presenten una taxa del 30,2%, mentre que en els majors de 65 anys és de tan sols el 12,8%. Igualment, un altre col·lectiu vulnerable són els estrangers, amb una taxa del 51,8% enfront del 19,1% per als nacionals.

Amb tot, si comparem les xifres esmentades anteriorment amb les del 2014 i tenim en compte com les taxes de pobresa van créixer notablement a partir del 2007, podem alimentar un cert optimisme, ja que sembla que la situació estigui millorant, amb un canvi d’inflexió el 2015, bàsicament per una certa millora de l’atur. Però en cap moment podem abaixar la guàrdia ni caure en el cofoisme, ja que aquestes taxes encara són altes i estan lluny de la situació d’altres països europeus, com Holanda (amb una taxa AROPE del 16,5%), Suècia (16,9%), Finlàndia (17,3%) i Dinamarca (17,9%).

Així mateix, la crisi econòmica no només va augmentar la pobresa, sinó que també va provocar un fort increment de la desigualtat. Això ha comportat que els nivells inferiors de renda hagin disminuït el seu nivell de vida de manera dràstica, cosa que ha generat situacions de pobresa i exclusió social que semblava que ja feia temps que estaven fora de la nostra societat.

Davant d’aquest panorama, és evident que les autoritats públiques han d’actuar per aconseguir una societat més justa. Són molts els instruments de què disposen, uns amb més impacte redistributiu que altres. Les transferències monetàries tenen un fort component redistributiu, molt més que els impostos. Segons diversos estudis, les pensions són les transferències amb més poder redistributiu, seguides de les prestacions d’atur. El tercer lloc pel seu impacte redistributiu l’ocupen les despeses en sanitat i educació.

En canvi, el poder redistributiu dels impostos és moderat. Un estudi recent dels professors López Laborda, Marín i Onrubia constata que el conjunt del sistema impositiu espanyol disminueix només en un 2,8% les disparitats en la renda bruta. Així mateix, si es distribueix la renda per quintils, s’observa que el primer quintil (el 20% de les famílies més pobres) suporta un tipus mitjà efectiu molt elevat, del 28,21%, més que cap altre quintil, llevat de l’últim (el 10% de les famílies més riques). Es tracta d’una important anomalia que s’hauria de solucionar. Probablement aquesta anomalia ve provocada per l’efecte de la imposició indirecta (com ara l’IVA). Així, per aquests impostos els més pobres suporten un tipus del 14,7%, mentre que els més rics tan sols del 4,1%.

Per tant, el sector públic ha d’actuar amb contundència a través dels múltiples instruments de què disposa per disminuir la pobresa i la desigualtat. El repte a què les autoritats s’han d’enfrontar és fer compatible el creixement econòmic i la disminució de la desigualtat. No es tracta d’una qüestió intranscendent, ja que hi ha evidències que alts nivells de desigualtat tenen efectes negatius per al creixement de l’economia.

Més continguts de