La pobresa i la desigualtat creixen

Els economistes comencem a donar dades positives sobre l’economia, ja que les perspectives no són dolentes i s’està creixent, però malauradament no en podem quedar satisfets, ja que també està augmentant la pobresa i la desigualtat social i, si no s’apliquen mesures específiques, el simple creixement econòmic no ho solucionarà.

La crisi viscuda des del 2008 ha fet que els sistemes de garantia d’ingressos, que la majoria de països europeus havien establert per atenuar la manca de recursos dels ciutadans amb baixos nivells de renda, s’han mostrat insuficients. Ara bé, Espanya és un dels països on la pobresa i la desigualtat han crescut més amb la crisi econòmica experimentada i on els nivells de pobresa i desigualtat són més alts.

La taxa AROPE, que mesura la població en risc de pobresa i exclusió social, segons dades de l’Idescat (Institut d’Estadística de Catalunya) entre el 2007 (últim any de bonança econòmica) i el 2014, ha passat del 20,8% al 26,0% a Catalunya i del 23,3% al 29,2% a Espanya, mentre que als països de la zona euro és més baixa i ha tingut un creixement menor, del 21,8% al 23,4%.

La taxa anterior recull tres taxes més. Una és la població que viu sota el llindar de la pobresa (persones que viuen en llars amb una renda per sota el 60% de la renda mitjana). Aquesta taxa en el període 2007-2014 ha passat del 18,2% al 20,9% a Catalunya i del 19,7% al 22,2% a Espanya. La segona taxa a esmentar és la que mesura la població amb privació material severa, que ha passat del 2,5% al 6,3% a Catalunya i del 3,5% al 7,1% a Espanya. La tercera taxa mesura la població que viu en llars amb intensitat del treball molt baixa, que entre el 2007 i el 2014 va passar del 4,5% al 12,0% i del 6,8% al 17,1% a Catalunya i Espanya, respectivament.

Aquestes xifres qüestionen l’efectivitat del sistema de garantia d’ingressos mínims que tenim a Espanya. Malgrat l’increment del nombre de prestacions que hi ha hagut els últims anys, no s’ha pogut fer front a l’augment de la pobresa, que ha estat el més alt que Espanya ha tingut mai des que es disposa d’informació de la renda anual de les llars (a mitjans dels anys 80 del segle passat). Segons el professor Luis Ayala, de la Universidad Rey Juan Carlos, un problema és que no s’ha tractat la pobresa des d’un disseny global, havent-hi moltes diferències entre les mesures destinades a ciutadans fora del mercat laboral i les dirigides a aquells que estan en actiu. Alhora, hi ha hagut desarticulació entre les moltes prestacions de diferent quantia i capacitat protectora establertes i no s’han aplicat criteris homogenis de caràcter redistributiu.

També cal denunciar descoordinació entre l’administració central i l’autonòmica, i que el desenvolupament de sistemes autonòmics de rendes mínimes ha donat com a resultat que ciutadans amb nivells similars de pobresa rebin prestacions diferents en funció de la comunitat autònoma on resideixen. Així, les autonomies amb més recursos, com les forals, són les que poden oferir prestacions amb més quantia. Per exemple, el 2012 el grau de cobertura de les rendes mínimes autonòmiques sobre les llars sense ingressos era del 245,7% i del 123,7% al País Basc i Navarra, respectivament, mentre que a Catalunya era només del 18,5%. La mitjana estatal se situava al 32,0%.

Pel que fa a l’efectivitat dels instruments de garantia d’ingressos, els més efectius per reduir la pobresa són les pensions. Si les obviem, Espanya se situa entre el grup de països europeus on l’impacte de les prestacions monetàries sobre la pobresa és més reduït. És discret l’efecte de les prestacions assistencials, a causa de l’escassa incidència sobre la renda mitjana de les llars, i tampoc no tenen un efecte molt gran les prestacions d’atur. Les causes són la problemàtica esmentada anteriorment que envolta el sistema de garantia d’ingressos i la quantia de les prestacions, que s’allunyen dels estàndards mitjans europeus. Amb aquestes quanties es fa difícil reduir la pobresa a nivells més baixos.

Per tant, per poder disminuir la pobresa i la desigualtat i arribar als estàndards que presenten altres països europeus, són necessaris nivells més alts de despesa pública i de prestacions socials. És cert que aquesta solució no ha estat fàcil d’aplicar amb la recessió econòmica, que ha disminuït considerablement els ingressos impositius que han de finançar aquestes polítiques socials. Però també és cert que últimament la política impositiva a Espanya ha posat més èmfasi en l’eficiència que en l’equitat, duent a terme rebaixes tributàries que disminueixen els efectes redistributius de tot el sistema i no afavoreixen les polítiques socials. A més, com defensa el prestigiós professor Tony Atkinson, de la Universitat d’Oxford, per reduir la desigualtat no n’hi ha prou amb impostos i transferències de l’Estat, sinó que es requereixen polítiques que afectin les rendes del capital, l’ocupació i els salaris, principalment amb pujades del salari mínim, accions que han de ser completades amb mesures de suport a les empreses.

Més continguts de