El poder absolut
Quan un governant és capaç de forçar la Constitució del seu propi estat per exercir el poder més enllà, creua la frontera de l’exercici del poder amb límits a l’exercici del poder sense límits. I això té sempre conseqüències greus.
És el que ha fet Xi Jinping a la Xina al 20è Congrés del Partit Comunista a) obtenint per aclamació un tercer mandat –ningú ha estat més de 10 anys a la presidència i ell n’hi estarà almenys 15–, i b) fent marxar a la vista de tot el congrés l’home que el va precedir com a president, assegut a la seva esquerra.
El marxisme leninisme era la columna vertebral del règim des del 1949. La doctrina política que el sostenia. Va entrar en crisi als 70 per ineficàcia econòmica. El president del comitè central del Partit Comunista Xinès, Deng Xiaoping, va salvar el règim renunciant als seus principis. Com va dir en un discurs a la conferència del partit el 1981, “dispensem-nos de la teoria”.
La pràctica política tenia dos pilars: mantenir el mercat al centre de la societat xinesa i acceptar l’ordre econòmic i polític mundial dels EUA, tot buscant-hi la màxima participació econòmica.
La praxi de Deng era “amagar la fortalesa, esperar el temps oportú i no liderar el debat polític”. Deng pensava que havia de passar un llarg període abans que la Xina arribés a la “societat socialista igualitària i pròspera”, i que aquesta espera era inevitable. Els seus successors Jiang Zemin i Hu Jintao van seguir els mateixos principis.
Per a Xi Jinping la ideologia lidera la pràctica política i no al contrari. Com diu Kevin Rudd, Xi ha impulsat la política a l’esquerra del leninisme, l’economia a l’esquerra del marxisme i la política exterior a la dreta del nacionalisme.
Ha ajudat i recapitalitzat les empreses públiques, ha posat límits a les empreses privades, ha purgat els oligarques per la política contra la corrupció i ha estès la presència del partit a tots el àmbits de la vida política, econòmica i social de la Xina.
Ha fet més assertiva i dura la política exterior –Taiwan– i la interior –Hong Kong i els iugurs–, en la creença que la història és al costat de Xina i que un món ancorat en el principis xinesos seria més just i pròsper que l’actual... La Xina ha tornat, després del pragmatisme de Deng, a la ideologia marxista leninista, convençut de la superioritat de la doctrina i d’anar a favor de la història.
“La desintegració dels règims sovint comença per la ideologia. Un canvi de règim pot ser sobtat, però l’evolució de les idees pren temps. Les esquerdes quan apareixen són difícils de contenir. És la nostra guerra amb el capitalisme que pretén conquerir el cor de la gent i la lleialtat al partit. No es pot permetre”. Xi Jinping, 2013.
El gradualisme de Deng podia ser ultrapassat. A través de l’adopció dels principis leninistes, la Xina podia arribar a la plenitud com a nació i a un nivell més gran d’igualtat de la ciutadania, no calia esperar si s’actuava amb determinació. És aquest el canvi estratègic de la política xinesa que ha imposat de manera absoluta el president Xi.
El covid és un problema seriós a curt termini per al règim. Les vacunes xineses no resolen el problema i contenir la malaltia obliga al confinament. La població xinesa no entén per què han de seguir confinada quan Occident ja ho té resolt… La ineficiència del règim.
L’aparició d’una nova classe mitjana a la Xina, d’uns 200 milions de persones, com a conseqüència del desenvolupament econòmic, pot crear una voluntat social d’aconseguir més llibertat. Una vegada superades les necessitats vitals mínimes, la Xina ja té una renda per càpita de 12.000 dòlars; la recerca de la llibertat i la participació política, i, en definitiva, la pressió per la democràcia, augmentaran. Va passar a Espanya als 60 i als 70. Era aquesta la creença de Deng, basada en l’experiència històrica, i d’aquí el seu gradualisme en una Xina llavors certament més pobra i menys desenvolupada, però basada sobre un creixement econòmic fort.
Perquè això no passi –el perill avui és real–, és necessari dur a terme un gran control de la població a través dels moderns sistemes digitals de vigilància i de tractament de dades dels quals mai ningú abans ha disposat. Les eines de repressió i control de l’estat de què avui la Xina disposa no han estat a l’abast ni de Stalin ni de Mao, malgrat ser aquestes dictadures absolutes per la impunitat de la repressió. La voluntat de Xi de continuar al govern els propers vint anys pot estar relacionada amb aquest perill a curt i mitjà termini, que en la seva visió desapareixerà a llarg termini donada la “superioritat ideològica” de la Xina respecte d’Occident. El creixement decreixent portarà probablement a un equilibri amb el poder econòmic dels EUA en lloc del sorpasso que tants analistes han defensat a Occident.
Aquest temor no és infundat: la projecció del creixement de la Xina de les pròximes dècades ha passat del 6% al 4% als anys 20 i del 4% al 2% als 30. L’envelliment, la reducció de la població activa i de la productivitat i l’elevat endeutament públic i privat poden fer que la dinàmica del creixement perdi força i la despesa social hagi d’augmentar. Aquest és el temor de Xi i el que l’ha portat a la política actual, menys en la tradició secular de la Xina, i més en la marxista leninista de la història. “S’han de controlar les palanques del poder perquè el partit no perdi el control polític de l’estat” (Xi Jinping).
