20/12/2023

Populisme, la nova onada

3 min
Javier Milei després de ser investit, amb el rei Felip VI, Gabriel Boric i Viktor Orbán entre el públic.

Potser hem abusat del terme populisme aquests darrers anys, però cal reconèixer que vivim temps d’explosió del populisme. El terme és prou omnicomprensiu per ser aplicable a una gran varietat de partits i moviments polítics. En darrera instància, tot partit polític, en la mesura que lluita pel vot popular –el de tota la ciutadania– té un component populista que en podríem dir natural. Tanmateix, els populismes es caracteritzen per evitar definir-se en funció d’una classe social, d’una religió o d’una ideologia. La seva aspiració és atreure vots que transcendeixen aquests alineaments mitjançant l’apel·lació a tot el poble, en la seva integritat. És per això que el Partit Popular es diu com es diu i és un exemple de manual de populisme, almenys en la seva intenció inicial. El fet d’apel·lar als sentiments nacionals, en el seu cas de la nació espanyola, i d’apel·lar contra els sentiments nacionals d’altres, en el seu cas de la nació catalana, el fa paradigmàtic del populisme. No pateix l’estigma de populista perquè ha esdevingut partit de govern en diverses ocasions i ha participat en la taula dels caps de govern europeus de forma recurrent.  És un populisme consolidat i es troba còmode tractant amb altres partits populistes.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Durant molts anys els populismes per excel·lència eren els llatinoamericans. Davant situacions impossibles de gestionar i desafiaments sense solucions fàcils, apel·laven a la seva identitat diferencial, normalment proposant solucions simples –màgiques– per a problemes complexos o de solució impossible. Podien ser de dretes o d’esquerres. El peronisme era l’exemple paradigmàtic del populisme llatinoamericà i ha estat derrotat electoralment per un partit que l’ha desafiat en el seu mateix terreny, amb un ultrapopulisme.

És cert que en els darrers anys ha aparegut un populisme d’extrema dreta, que fa apel·lacions abrandades contra la immigració, contra les diferències en la sensibilitat nacional, i a favor d'una única identitat nacional, sovint acompanyada d’identitat lingüística, religiosa i cultural. És cert que aquest nou populisme sembla diferent perquè és sistemàticament de dretes en el seu sistema de valors i en la seva presentació pública.  

Aquests nous populismes han aconseguit èxits electorals molt importants, generalment basats a apel·lar al vot tradicionalment d’esquerres, però amb un programa d’afirmació nacional que assegura poder resoldre problemes àmpliament sentits com a amenaçadors amb solucions simples. Típicament, això ha consistit a focalitzar la causa dels problemes en la immigració –nacionalment estranya– i proposar com a solució l’expulsió dels immigrants o la limitació i control de la seva entrada. Amb aquesta proposta central han aconseguit arrabassar vot tradicional comunista a molts països europeus, com França i Itàlia, i genèricament d’esquerres en molts altres casos, com ha passat al Regne Unit amb els partidaris del Brexit. Als països que havien estat sota el control de la Unió Soviètica també han florit amb força, i amb ingredients idèntics. Fins i tot en països rics i socialment avançats, com els nòrdics, el populisme ha emergit darrerament lluitant per la protecció de l’estat del benestar per als nacionals i per a l’exclusió dels no nacionals, siguin immigrants o exiliats. Aquest “embolicar-se en la bandera” facilita que siguin més de dretes que no pas d’esquerres, però els èxits electorals els tenen guanyant votants que tradicionalment eren d’esquerres. La protecció de les conquestes de l’estat del benestar implica l’existència prèvia d’una esquerra que va lluitar per aconseguir els drets que hi són inherents.

Les esquerres han quedat completament desorientades davant l’auge populista. La tendència a la millora educativa del seu electorat les ha anat desplaçant de representants de la classe obrera a partits de classes mitjanes urbanes, cada cop més dirigits per elits professionals i culturals. Han deixat de ser partits d’electors socialment agreujats que lluiten per la seva promoció econòmica i social per esdevenir partits d’electors econòmicament i socialment satisfets que volen més llibertats personals. És un punt de contrast i de conflicte amb els populismes de dreta i d’extrema dreta, que rebutgen les llibertats personals i aposten pel tradicionalisme cultural i ideològic.

Cal anar amb compte a l’hora d’analitzar els populismes i no menystenir la ira social que els alimenta. No hem d’oblidar en cap moment que es queixen de l’afebliment de l’estat del benestar i que s’alimenten de la manca de protecció que esperen que els proporcioni la seva identificació amb la nació dominant. Per això és equivocat parlar de populismes per referir-nos a grups polítics de nacions sense estat, que no vol dir que no puguin esdevenir populismes de manual quan guanyin el reconeixement nacional o la independència per la qual lluiten.

Albert Carreras és director d'ESCI-UPF
stats