11/09/2021

Post mortem?

3 min
Post mortem?

S’imposa una anàlisi post mortem del trist moment actual de l’assumpte “ampliació del Prat”. El punt al qual hem arribat és el resultat d’un debat ben enrevessat en què s’han vist coses realment curioses, com una manifestació convocada a Madrid contra l’ampliació de l’aeroport de Barcelona i aplaudida per l’alcaldessa de Barcelona. Em pregunto si Ayuso hi anirà sota el lema “De Barajas al cielo ”. He posat al títol un signe d’interrogació perquè no vull donar aquest moment per definitiu. Queden 18 dies per negociar.

Repassem com han actuat les diferents parts.

Aena. Encara que semiprivatitzada, l’empresa no ha perdut la inèrcia d’una empresa pública clàssica. El seu tarannà no és el de consultar o negociar. No ho va fer, i mira que era fàcil de fer, amb el nom. Ara s’ha trobat que per transmetre el seu pla a la UE necessita, per disposició normativa, la signatura de la Generalitat. I ha procedit pel mètode que en la teoria dels jocs d’estratègia s’anomena “un protocol d’ultimàtum”. Funciona així: quan cal prendre una decisió que demana un acord de dues parts, una d’elles -Aena- fa una proposta que l’altra part -la Generalitat- ha d’acceptar o rebutjar. I no hi ha més. La idea és que si la proposta beneficia la part que ha de consentir, aquesta l’acceptarà, perquè és el més racional: l’alternativa és pitjor. Ara bé, és ben sabut i contrastat experimentalment que molt sovint, en la implementació d’aquest protocol, la proposta, per més beneficiosa que sigui, no s’accepta perquè hi entren els factors emocionals, les consideracions de justícia o les complexitats associades amb l’acció col·lectiva. I això és el que li ha passat a Aena. Expresso una perplexitat: ¿s’oblida Aena que no és una empresa pública pura? Què passa amb els accionistes minoritaris, que tenen el 49% del capital? ¿Negociar d’aquesta forma, aixecar-se de la taula 20 dies abans del termini ineludible, serveix els interessos de la minoria de la millor manera possible? Quan una empresa privada necessita una inversió, negocia, negocia i torna a negociar...

Generalitat. La proposta, ja ho he argumentat diverses vegades, és beneficiosa per a Catalunya i el més assenyat per a la Generalitat fora acceptar que es trameti a la UE. Amb els recursos necessaris, el tema de la Ricarda es pot gestionar amb bons resultats. Tenim experts competents per assessorar-nos i Europa ens vigilaria. Hi ha moments en què l’oportunisme de pujar al tren que passa és oportú.

Comuns i CUP. Són els guanyadors. Han lluitat amb passió i eficàcia pel fracàs de la iniciativa. En teoria ho han fet en nom de criteris europeus. Però, paradoxalment, el que han pretès és impedir al preu que sigui que la proposta arribés a Europa, on saben que hi hauria flexibilitat i que en sortiria un bon pla. La Ricarda ha estat una excusa. La doctrina comuns-CUP planteja una objecció molt més de fons a la gestió econòmica de les conseqüències de la crisi climàtica. És la doctrina del decreixement. Aquesta doctrina considera que si hem de descarbonitzar permanentment, ens hem de fer a la idea que hem de ser menys pròspers permanentment. La meva opinió: si la perspectiva és la de ser permanentment més pobres llavors tindrem carbó. No ens resistirem a utilitzar la font més barata d’energia. Descarbonitzar només serà viable si no comprometem permanentment ni el nivell de benestar nostre ni aquell al qual aspira la resta de la humanitat. La bona notícia és que tota l’evidència del progrés científic i tecnològic ens indica que això és possible. Tradicionalment l’esquerra ha cregut en la ciència. El seu escepticisme actual és sorprenent.

Governs. Els dos governs han fet un paper d’estrassa. Tots dos profundament dividits i tots dos acusant l’altre d’estar dividit.

En el cas català: el seguidisme d’ERC respecte a la CUP-comuns pot tenir conseqüències polítiques de llarg abast. ERC s’allunya del centre, pot perdre vots a les fronteres amb Junts i amb el PSC i ja veurem si en guanya dels comuns i de la CUP. En el cas espanyol: la consolidació de la majoria de la investidura s’allunya. ¿Com es podran negociar els pressupostos de l’Estat amb aquest panorama de fons? El PP deu estar vetllant les armes.

¿No seria millor reprendre la negociació? La Generalitat podria facilitar que l’ampliació del Prat arribés a Brussel·les, i Aena i el govern central podrien modificar el seu protocol i garantir una operativa més consensuada. Hi perdrien la CUP, els comuns i Podem, però hi guanyarien l’economia catalana, la governabilitat de Catalunya i d’Espanya, i, esclar, els minoritaris d’Aena. I també podríem fer que el medi ambient hi guanyés.

stats