Es pot perdre, però és important com ho fas
Una de les grans lliçons que ens dona el futbol és que la derrota és més normal que la victòria. Però durant els últims 12 anys els aficionats del Barça han vist com el seu capità aixecava un títol cada temporada. El Barça mai havia guanyat tants títols. Diferents generacions han vist com a normal guanyar quan no és així. El que és normal és perdre. Només un equip guanya la Lliga o la Champions.
Si el Barça ha viscut 12 anys d’èxits és per una suma de factors. Èxits col·lectius i individuals, talent, una mica de sort i, esclar, haver aconseguit formar part d’aquest petit grup de clubs que dominen l’economia del futbol. Aquest esport és un reflex de la societat. I com passa a tot el món, els rics cada cop són més rics. A diferència d’altres sectors, un d’aquests rics a nivell global el tenim a casa. És com si Hollywood fos a Collserola. Quan es parla de futbol tot el món mira cap a Barcelona, cap a un club que ha fet del triomf una rutina. Tant que una temporada en blanc es converteix en un naufragi. De raons per criticar-ho no en falten, perquè quan has invertit tants diners i tens el millor jugador del món cal exigir més. Així funciona la vida. És normal exigir que els Estats Units lluitin millor contra el covid-19 que no pas un país amb l’economia enfonsada. Si vols ser dels grans, tens problemes de ric. I un és no acceptar la derrota.
Però un cop arriba cal decidir com perds. Pots perdre fent l’impossible fins a l’últim minut o pots treure la bandera blanca, com va fer el Barça contra l’Osasuna. El mateix passa amb l’Espanyol. Pots baixar com potser ho farà el Leganés, amb el suport d’una afició emocionada per l’esperit de resistència dels seus jugadors, o fer-ho com l’Espanyol, sense dignitat. Es poden perdre Lligues i baixar a Segona, esclar. Però també cal analitzar com s’ha perdut. Amb inversions milionàries sense sentit, amb canvis de tècnics i directors esportius, sense coherència, sense esma en alguns partits.
En el futbol, com passa a la vida, el camí és molt important. El més greu de la temporada del Barça i l’Espanyol no ha sigut la derrota. Ha sigut com ha arribat aquesta desfeta. El Barça, amb convocatòries sense jugadors malgrat haver gastat molts diners i amb Arthur badallant a la graderia. Sense unitat dins del vestidor, ni entre els jugadors, ni al cos tècnic. A l’Espanyol, amb canvis de rumb sense sentit, rendint-se en alguns partits, fent passar vergonya als seus aficionats. I en els dos casos buscant enemics a fora, que sempre és més fàcil que acceptar la pròpia derrota.
