El PP i els espectacles esperpèntics

Bertold Brecht, el gran dramaturg que va dominar l’escena europea durant bona part del segle XX, transposa, en una de les seves obres més importants, L’òpera de tres rals, els temes i les lluites que veiem representades en les grans òperes amb l’ambient de baixos fons, de lladres i prostitutes, i ens en mostra la semblança, la mateixa lògica implacable en ambdós mons: la lluita pel poder, i com l’ambició per aconseguir-lo acaba sent el sentiment més potent de tots, que no dubta en utilitzar tota mena de mitjans, per malvats que siguin. Ho he recordat aquests dies, quan estem veient la guerra entre dos dirigents del PP, Casado i Ayuso, un espectacle esperpèntic que ens mostra la sordidesa real d’aquestes lluites personals i com tot és vàlid quan es tracta de destruir l’adversari. La banalitat del mal, com ens va explicar tan clarament Hanna Arendt.

Shakespeare també ens ho va descriure en un altra versió i va crear arquetips que han perdurat en el temps; els seus personatges ambiciosos, Ricard III, Macbeth, tenen certa grandesa, mostren una lluita interna, una consciència de la perversió que esdevé un abisme, i que, en certa manera, reprodueix els dilemes i contradiccions dels humans. Encara últimament la magnífica pel·lícula de Joel Coen ens dona un retrat potent dels Macbeth, devorats i destruïts per la seva passió, una mena de paràbola d’on condueix l’opció per la intriga i el mal; una paràbola destinada a constituir una mena d’avís moral per a tothom.

La realitat, però, sol ser menys transcendent i més sòrdida, i les notícies d’aquests dies, al marge del que pensem del PP, de les seves idees, propostes i opcions, són desoladores. Les grans tragèdies shakespearianes són, quan s’esdevenen realment, tragicomèdies esperpèntiques. No solament no constitueixen una lliçó ètica per a ningú, sinó que són una mena d’aparador de la misèria moral col·lectiva que acaba inspirant fàstic i desconfiança en la nostra espècie, perquè ens posen davant un mirall que ens retorna una imatge insuportable de la nostra societat i de tots nosaltres.

I això perquè, d’una banda, ens mostren que, sovint, les grans opcions polítiques, que teòricament responen als interessos de diversos grups de població, són utilitzades com a cartes amb què juguen alguns dirigents per aconseguir la supremacia. Que això passés a l’Edat Mitjana, quan el poder era hereditari i el poble no tenia cap possibilitat de decidir, és comprensible. Que passi en democràcia és inadmissible, perquè en democràcia el poder el dona, o l’ha de donar, la ciutadania. Aparentment, els vots es concedeixen en funció de les propostes, de la capacitat de representar-nos que tenen uns o altres líders. Queda clar, però, que sovint no és això el que s’hi juga, sinó l’ambició personal d’uns quants. Una manipulació de les necessitats i projectes socials que té com a conseqüència clara la corrupció de la política i de les institucions públiques, i el desencant de la població respecte a la pròpia democràcia, un desencant que veiem accentuar-se ben ràpidament. I que, òbviament, no fa sinó afavorir opcions dictatorials nefastes.

Hi ha, però, un altre fet: que la ciutadania segueixi votant aquests personatges ens retorna una imatge terrible de nosaltres mateixos, dels nostres valors i creences, de la nostra civilitat. Hi ha moltes explicacions de caràcter sociològic que es poden donar a l’ascens de Vox, bàsicament l’augment de les desigualtats i, per tant, de la polarització i del retorn a la creença en la llei del més fort com a resposta desesperada d’una part de la població. Però votar massivament persones i partits dels quals la corrupció és ben coneguda, hagin o no aconseguit escapar de la justícia amb tota mena de trampes, quan sabem que aquest és el pitjor robatori, perquè va en perjudici de tots, i especialment dels més febles, els que més depenen de la riquesa col·lectiva, ¿com pot justificar-se? Votar persones i partits que constantment utilitzen els recursos públics, la policia, els fons reservats, per a les seves intrigues, venjances i lluites internes i externes, és a dir, en un altra mostra de corrupció en relació als mitjans comuns que se’ls han confiat, quina explicació té? ¿Com és possible que la ciutadania confiï el destí i la riquesa a persones de tan baix nivell moral i intel·lectual? Cada poble té els dirigents que es mereix, s’ha dit, i ara és més cert que mai, perquè els escull. ¿És això el que ens mereixem i escollim?

Ens cal una regeneració seriosa de la política, i tothom hi ha de col·laborar. La solució no és deixar de votar o malparlar dels polítics en converses de cafè, sinó ser molt més exigents en la tria dels dirigents i dels càrrecs, mirar amb lupa a qui votem. I ser implacables a l’hora de foragitar tots aquests personatges patètics, que no fan sinó deshonrar la vida pública i afeblir una democràcia que és un bé i un tresor col·lectiu. Tan durament guanyat, com sabem els que ja som grans.