El PP no sap què fer amb el desarmament d’ETA
Hi ha una competició francament disputada entre els ministres de l’actual govern espanyol per veure qui la diu més grossa, i més mal dita. En el que portem de legislatura, el campionat semblava que s’havia de disputar entre Montoro, Wert, De Guindos, Margallo o Fátima Báñez.
Però, com en totes les competicions emocionants, hi ha sempre un tapat que causa sensació quan emergeix a la superfície. En el rànquing de ministres més irresponsables i incomprensibles de l’executiu de Rajoy s’ha destacat en els últims dies el titular d’Interior, el català Jorge Fernández Díaz, que està fent autèntics mèrits per recollir aquest guardó. En els últims dies ja ens havia cridat l’atenció amb els seus matisos sobre les pilotes de goma disparades damunt de pell negra i desesperada, i havia aconseguit posar-nos els pèls de punta. Però és que aquest cap de setmana li ha tocat pronunciar-se sobre el desarmament d’ETA, i el resultat no ha pogut ser més espectacular.
ETA (que, diguem-ho d’entrada, no és res més que una altra rèmora patètica del franquisme, especialment penosa per la seva criminalitat) ha anunciat que abandonarà definitivament les armes, a condició que un seguit d’observadors internacionals es presentin a Euskadi per certificar el procés de desarmament. Un servidor no és que sigui cap expert en aquesta mena d’històries particularment delicades i difícils, però no cal ser cap expert en geopolítica per constatar que qualsevol mena de desarmament es produeix sempre sota una vigilància internacional que en certifiqui la validesa. Diguéssim que és una de les parts del procés, que poden resultar més o menys desagradables, però que són necessàries perquè el compromís de pau arribi a bon port.
Això és així a tot arreu, menys, pel que es veu, a Espanya. La tenebrosa i estúpida banda terrorista ha anunciat i escenificat l’inici del seu desarmament, però, a diferència del que ha succeït en altres països on s’ha produït la mateixa situació, a Espanya ha emergit de seguida la síndrome deDonTancredo: que no i que no. La premsa constitucionalista espanyola s’ha apressat a titllar la proposta d’ETA com “un paripé ” o “un esperpent”, just abans que l’esmentat Fernández Díaz sortís a proclamar que el procés de pau a Euskadi no necessita cap verificació internacional, perquè ja tenen verificació “de sobres” amb les forces armades espanyoles. Com a Ceuta, hem de suposar.
Un ministre d’Interior que, en una situació històrica d’aquesta envergadura, arriba a dir una estupidesa del gruix que hem reproduït és senzillament un incompetent que no està en condicions d’ocupar el seu càrrec. L’observació internacional és un requisit imprescindible a qualsevol procés de desarmament, i rebutjar-la significa instal·lar-se en una postura d’autarquia inacceptable en l’ordre de les democràcies internacionals. Si no és que, en lloc d’un inútil, el ministre en qüestió és un cínic que pretén allargar artificialment la vida d’una banda terrorista que justifica una gran part del discurs del seu partit.
