El problema

Construiran la tercera pista d’un aeroport que ells mateixos han batejat amb el nom de Josep Tarradellas. Prepararan també una “pista d’aterratge” per al conflicte, amb forma de crides a la reconciliació i a passar pàgina. Han decretat els indults, malgrat les protestes de la dreta i l’extrema dreta (valgui la redundància) espanyoles. Convidaran el president valencià i la presidenta balear a dir que la solució és un model no-radial i sensible a les “perifèries”. Fan conferències al Liceu que també ens diran el que ens convé, i com de magnànims poden arribar a ser amb nosaltres. Criden a la concòrdia, que també és nom d’avió, i que era allò que Cambó proposava en forma d’autonomia. Subministraran totes les pastilles d’ibuprofèn que creguin necessàries per desinflamar un tumor que resulta que és de càncer. Faran tot això i, a partir d’aquí, començaran a obrir una taula de diàleg. I, tot i així, no hauran resolt el problema.

Han aconseguit que els presos polítics surtin al carrer. Proposaran una reforma de l’Estatut que pugui fer oblidar la sentència que va invalidar l’anterior, fins i tot poden impulsar reformes constitucionals que facin possible superar el mur dels tribunals. Desenvoluparan lleis orgàniques, trobaran fórmules jurídiques imaginatives, apel·laran a un model federal de l’Estat. Fins i tot podrien incloure-hi el reconeixement de Catalunya com a nació, i també una proposta de finançament ben sucosa. Després posaran aquesta proposta a votació de la ciutadania, invocant el famós dret a decidir, i possiblement aconseguiran que obtingui uns bons resultats. I, tot i així, no hauran resolt el problema.

Faran que es compleixin les disposicions legals que obliguen a executar tantes infraestructures, corregiran la desídia amb el Corredor Mediterrani, respectaran la immersió lingüística i fins i tot l’autonomia de TV3, deixaran de fer lleis orgàniques invasives i de portar-ho tot al Tribunal Constitucional. Fins i tot són capaços de reformar el Consell General del Poder Judicial i depurar el sistema judicial de fatxes i de prevaricadors, encara que sigui per indicació europea. Posaran límits i normes a les actuacions de la reialesa, per evitar que tornin a succeir capítols d’excés d’impunitat, i faran venir el rei a Barcelona quan es tracti d’afavorir l’harmonia federal. Segurament també traslladaran el Senat a Barcelona, i algunes institucions més com Ports de l’Estat o l’Institut Oceanogràfic invocat per Ximo Puig. Posaran un tap a l’aspiradora econòmica de Madrid i faran la vida impossible al liberalisme conservador d’Ayuso. Perseguiran la Fundación Francisco Franco, obriran fosses comunes, retiraran noms de carrers, exhumaran tombes de dictadors, recuperaran palaus i patrimoni, anul·laran judicis i honoraran el record dels vençuts. Ens diran que hi ha una altra Espanya, i ens ho demostraran amb tots els fets que puguin. Ho faran de debò i, tot i així, no hauran resolt el problema.

Anant fins i tot més enllà, demanaran perdó per les hòsties de l’1-O i pels empresonaments il·legals, així com per les persecucions que ara mateix encara pateixen centenars d’independentistes pacífics. També es disculparan pel 155 que van votar, anul·lant-nos l’autonomia, i potser obligaran també el rei a disculpar-se per haver invocat les institucions judicials a anar “A por ellos ”. Depuraran culpes, establiran mesures correctores i fins i tot no els sabrà greu que Marchena o Llarena acabin condemnats per miserables. Somriuran en veure assegut Joan Carles al banc dels acusats, faran concerts de mejor unidos i anuncis de la selección ben plurals i diversos, fins i tot parlaran en català en els discursos que facin aquí. Són capaços fins i tot de transferir-nos la titularitat dels ports de Barcelona i Tarragona i la de l’aeroport del Prat, permetent que el bategem (evidentment) com a Joan Miró o que hi posem les pistes que més ens plaguin. Acceptaran que hi hagi acords de cooperació entre els Països Catalans, fins i tot que les autoritats dels territoris es puguin enviar cartes que no siguin en castellà, o que es puguin federar en alguns aspectes. Ens faran Barcelona cocapital, com somnia l’alcaldessa, i oficialitzaran el català al Parlament Europeu. Faran tot això i, tot i així, no hauran resolt el problema.

Ho saben ells tan bé com nosaltres: cap d’aquests regals ja no resol res, si no se’ns indica on és la porta de sortida. I sense que en tinguem nosaltres la clau.