L’economia del “gratis” s’ha convertit en el miratge més gran del nostre temps. No paguem amb diners, paguem en espècies. I molt. Cada clic, cada registre, cada actualització “sense cost” és una invitació a entregar alguna cosa més valuosa que els nostres diners: minuts de vida, temps d’atenció, fragments d’identitat. La gratuïtat digital ens ha entrenat en una mentida: si no fa mal al moneder, no fa mal enlloc. I és fals. La indústria tecnològica va descobrir abans que ningú que el nostre recurs més escàs no són els diners, sinó l’atenció. I va organitzar un sistema perfecte per capturar-la. El preu d’entrada és zero euros. El preu de sortida mai no és clar: són els usuaris atrapats.
En aquest parany hi caiem tots. Obrim una aplicació per “consultar una cosa” i en sortim vint minuts després sense recordar què carai buscàvem. Hem deixat de pagar per serveis per finançar-los amb la nostra distracció. El temps que entreguem porta més actius associats. Les plataformes ens regalen continguts a canvi de saber-ho tot de nosaltres. No cal més que veure la recent sanció de la UE a X per opacitat en l’ús d’informació sobre els usuaris, entre altres coses. Les aplicacions converteixen tasques en notificacions. Serveis de música “gratuïts” que afinen els seus algoritmes amb les nostres emocions diàries. Res no és innocent. La gratuïtat no és un gest comercial, sinó un mètode d’extracció. No de diners. De conducta.
La paradoxa és aquesta: mai no havíem tingut accés a tants recursos sense cost i mai no havíem sentit tanta escassetat de temps. Aquest és el peatge ocult: el nostre temps, la nostra atenció i les nostres conductes i preferències. A mi no em trobaran en cap xarxa social. Hi ha el meu perfil, però excepte les d’ús professional, no les utilitzo. Un dia, treballant, em vaig adonar que feia deu minuts que passava el dit sense motiu en una xarxa social. No recordava ni què hi havia anat a buscar. I llavors vaig decidir tallar. M’estaven menjant la vida. Estava estrenyent els dies de manera absurda. En fi, un aprèn tard. A més, quan tot sembla gratis, tot sembla prescindible. El treball intel·lectual, el periodisme, la música, la creació… Si no costen diners, quant valen? Hem confós cost amb valor. I ens hem convertit en consumidors que creuen merèixer-ho tot sense esforç, fins i tot el que exigeix dedicació aliena. Hem d’entendre que no existeix res que sigui gratuït. Aquí teniu noves formes de pagament: el temps cedit, l’atenció capturada, la nostra identitat desxifrada, les nostres preferències, els nostres interessos.
El món digital és una economia en la qual l’usuari és el producte, així que la veritable educació digital consistirà a saber valorar el nostre temps i identitat. Pagar era, fins ara, donar diners. Ara és, a més, entregar una part de les nostres vides.
