29/01/2021

Un programa de llibres

4 min

Fa uns dies, el programa Més 324, liderat per Xavier Graset, va celebrar més de 1.000 programes. Si ha estat notícia és perquè, en una època com la nostra, en un mercat de l’atenció salvatge, costa molt que les coses durin. 1.000 programes, de dilluns a divendres, amb esma, sense fre. Xavier Graset és un conductor curiós, és discret, no imposa la missa, és un murri, diu sense pressa i sense necessitat de dir-la grossa, que és la millor manera de no callar-se’n ni una sense que li calguin polèmiques o grans titulars. Condueix i, de tant en tant, opina, des de la conversa i una espècie de sentit comú (alguns en diuen "humanisme" per fer-ho espès), amb els seus tons de veu baixos, amb la bonhomia i un polsim d'ironia que fa que el programa d’actualitat no sigui ni una batalla campal ni el típic sermó. És rapsode, escriptor i actor de teatre, suposo que deu ser l’única manera de sobreviure a un programa televisiu diari. Al marge de la tertúlia, no escatima temps en presentar llibres acabats d’editar, però el motiu no és tant la novetat com el contingut. De fet, aquest és l’únic programa de llibres que no és un programa de llibres. Graset és un infiltrat, ofereix literatura i pensament sense necessitat de passar pel calaix d’un programa cultural, d’aquí que no es degui a cap sector ni al seu aparell crític. És un programa on els convidats hi estan a gust perquè els ofereix un bé preuat i escàs: temps per parlar i bones preguntes, ja que és dels que es llegeixen els llibres, amb avidesa. Hi han passat, entre d’altres, Siri Hustvedt, Mathias Énard, Amin Maalouf, Adrià Pujol, Albert Pijuan, Guillem Sala, Marta Orriols, Raül Garrigasait, Nuccio Ordine, Mireia Sallarès, Daniel Raventós, Eva Baltasar, Joan Carles Mèlich, Julià Guillamon, Marina Garcés, Rafael Argullol, José Antonio Marina, Pere Portabella o Antoni Martí Monterde.

Un llibre reflectit en un mirall.

El 2010, el mateix assagista i professor Antoni Martí Monterde escrivia l’article "Els mots i els morts", on es plantejava la relació entre el cànon literari i els mitjans de comunicació. Es preguntava, en clara al·lusió a programes d’aquella època com L’hora del lector: "Per què un programa sobre El guepard ha de ser amè i un sobre el guepard no té la mateixa obligació? Per què un programa sobre llibres ha de renunciar a la crítica literària si un sobre animals no renuncia a la zoologia?". Jo llavors col·laborava puntualment amb L’hora del lector, fins i tot es pot dir que la meva presència fugaç allà encarnava perfectament la crítica de Martí Monterde. L’article em semblava tan interessant que cada any el comentava amb els meus alumnes a les classes de nous formats televisius de la Universitat Pompeu Fabra. Martí Monterde reclamava una professionalització de les lletres a la televisió, una consideració del cànon, que s’hi inclogués des de la crítica literària fins a l’aventura intel·lectual, i que els homes (i alguna dona) de lletres referenciats no responguessin només a interessos corporatius de grups mediàtics i editorials. També ens deia que l’home de lletres català s’emparenta amb les lletres europees i, en concret, amb les franceses. A la televisió aquesta herència no es percep. La televisió catalana autonòmica és de perfil més aviat anglosaxó, i això fa que l’humor i el documental siguin els seus plats estrella. A la França que entenia la cultura com una part del projecte nacional hi havia programes com Un certain regard (quan el canal cultural francès encara era Antenne2), Un siècle d’écrivains (257 documentals d’escriptors en llengua francesa, inclosos perfils multilingües com Émil Cioran) o el mític Apostrophes de Bernard Pivot, que va aconseguir portar les lletres a l’hora del prime time i a les converses de sobretaula fent evident tant el seu enorme savoir faire com la seva discreta misogínia. Pivot, a la televisió espanyola, tenia el seu homòleg en Joaquín Soler Serrano amb la seva sèrie de brillants, documentades i exhaustives entrevistes A fondo. També hauríem d'incloure les entrevistes de Montserrat Roig en programes de la Transició com Personatges (on entrevistava escriptors com Joan Fuster o Pere Quart, figures de l’art com Antoni Tàpies o músics com Mompou i on col·laboraven Josep Fontana, Maria Antònia Oliver o Maruja Torres) i els seus “retrats literaris” a Tot art, tots dos de TVE. Com diu Carmina Roig en un article del 1992, la direcció de la cadena va suprimir els dos programes al·legant que ja no quedaven “personatges catalans”, malgrat que ja havien confirmat assistència Salvador Espriu, Joan Miró o Salvador Dalí. Mai els arribaria l’ocasió. Espriu la trobaria uns anys més tard a Identitats, dirigit per l’incombustible Josep Maria Espinàs, que va arribar a incloure la mateixa Roig en una allau de personalitats de la cultura catalana en un sentit molt ampli, ja que tant hi apareixia Sito Pons com Sor Genoveva.

Un programa de llibres no guanya res cenyint-se només a l’agenda, que entén la cultura com un fenomen o un producte, i que fa que tot discurs passi pel sedàs de la urgència i el fast thinking, com també ho sap Anna Guitart, que encapçala el seu programa de llibres (bentornat!) amb l’eloqüent títol de Tot el temps del món. A la nostra graella hem tingut alguna grata excepció que ha passat a rang de mite, com L’illa del tresor, i també notables exemples a la televisió local, com algunes seccions de l’Àrtic o formats interessantíssims com Paraules al vent, que començava amb un capítol pilot dedicat a l’escriptor Max Besora, que encara no havia publicat cap llibre, o la sèrie d’Elsabeth Produccions Puetes, una obra d’orfebreria, d’una delicadesa extrema, on la poesia desbordava de les paraules a les imatges. Per què ens hem de conformar amb l’agenda, els homenatges mitificadors, els concursos culturals o amb passar-ho tot pel filtre de l’infotainment? Per què hem de celebrar el retorn d’Anna Guitart o les infiltracions de Graset, que obri aquestes clarianes nocturnes amb les seves entrevistes lúcides i pilles? Fora bo pensar en programes culturals que, en lloc de cenyir la cultura als promocionals, a l’agenda o a fràgils testimonis de supervivència epocal en el TN, ens ofereixin, sense pressa ni grans repics de timbales, coneixement i companyia, belles formes, processos de treball, converses plausibles, obres en marxa, l’herència, el cànon i el que mai hi entrarà.

Ingrid Guardiola és investigadora cultural, professora de la UdG i realitzadora