29/07/2022

A propòsit del model Barcelona

4 min
Passeig de Gràcia de Barcelona vist de la terrassa de l'hotel Casa Fuster

Fa uns dies escrivia sobre el propòsit dels estudis d’arquitectura , i ara que comencen les vacances voldria fer un apunt sobre les ciutats que s’expandeixen pel món. Perquè una cosa són les ciutats turístiques de postal, com Nova York, París, Praga o Londres; i l’altra són les ciutats que realment creixen sense fre, com Rio de Janeiro, Lagos, el Caire o Delhi. Aquestes últimes ciutats em semblen un bon motiu per dedicar-se a l’urbanisme; però al de veritat.

Per exemple, a Egipte, les faveles, barris informals, o el barraquisme representen el 80% de la producció anual d’habitatges. El 40% de la població, que ocupa aproximadament la meitat de la superfície urbanitzada, viu en espais habitats amb tota mena de carències tan bàsiques com el clavegueram, la recollida d’escombraries o l'aigua potable. Només al Caire hi ha 12 milions de persones (dos terços de la població) que viuen en condicions de precarietat extrema. Entre els anys 1950 i 2000 es va multiplicar per vint la superfície d’espais ocupats per habitatges informals.

Aquestes ciutats creixen per dos mecanismes oposats, irreconciliables. D’una banda hi ha les gated communities, per a les classes benestants, cadascuna al voltant d’un parc (o un golf), amb les seves escoles privades i universitats estrangeres. Són barris amb control d’accés, és a dir que no són per a tothom, i menys per als que no poden ni pagar el trajecte del taxi. D’altra banda, hi ha els polígons d’habitatge massiu, fruit de la industrialització dels anys 1950 i de l’intent d’allotjar els nouvinguts que les manufactures atreien. Però molts dels obrers migrants, empobrits per les reformes agràries, no van trobar habitatge ni als polígons; literalment, se’n van haver d’anar a viure als marges.

El procés d’urbanització informal a Egipte és especialment pervers, perquè és molt fàcil. Els terrenys fèrtils (escassíssims!) estan parcel·lats i els camps, perfectament delimitats, poden ser edificables quan el veí del costat ja hi ha construït una barraca. Els canals principals, que es van construir per irrigar els camps més allunyats amb l’aigua del Nil, primer es mantenen, mentre que els petits canals de reg van assecant-se per habilitar petites unitats de parcel·les de 3,5 m de crugia. Això dona lloc a la construcció de petits blocs de dos habitatges per replà i 3, 4 o 5 pisos. Com que de mica en mica van desapareixent els cultius, els grans canals acaben esdevenint inútils i es transformen en avingudes farcides de cotxes i altres vehicles força precaris. En el millor dels casos, indulten les fileres d’arbres centenàries que vorejaven els camps ara convertits en barriades. El problema del Caire amb l’habitatge és tan bèstia que hi ha famílies que viuen als panteons i les tombes del cementiri anomenat “ciutat dels morts”. 

El desafiament que plantegen aquestes grans àrees urbanes sorgides de la pobresa és majúscul. A nivell sanitari, són llocs molt precaris, molt indignes... Són ciutats de barris juxtaposats, però sense contacte: infranquejables per a segons quin tipus de butxaques. Totes aquestes persones (parlem de milions de ciutadans) no es poden permetre el luxe de fer plans, perquè les seves barraques no sobreviuen a les inclemències accentuades per l’escalfament del planeta. 

A Catalunya evoquem cada dos per tres el llegat de Cerdà o, darrerament, el dels Jocs Olímpics. I sovint ens interroguem sobre el que l’Eixample va suposar per a la societat catalana o el rendiment que l’Estat va treure d’un esdeveniment mundial a Barcelona. Crec que és pertinent fer-se la pregunta inversa: què hi ha d’essencial, sense postissos, en la gestió urbana d’una ciutat perquè la transformació es faci entorn d'un bon sistema de carrers i de serveis bàsics? Altres grans ciutats imperials s’han forjat a través de les conquestes i les extraccions del colonialisme, però Barcelona no ha estat mai la capital d’un imperi. 

S’ha esgotat el model Barcelona? A mi aquesta pregunta m’exaspera, perquè el món ni comença ni s’acaba a Barcelona, i afortunadament hi ha milers de llocs on tot està per fer. En aspectes com la gestió urbanística (el control just de càrregues i beneficis en el negoci immobiliari); l’articulació d’espais verds públics en una ciutat que els ha hagut de recomprar, perquè no havien estat mai seus; els bons criteris en el disseny de l’espai públic o la permanent tensió amb l’Estat perquè no coarti la innovació urbana, poden ser d’utilitat per a altres ciutats en transformació. Insisteixo: també compartir allò que no ha funcionat, o que no ha generat els impactes desitjats, pot estalviar molts errors a ciutats que copien indiscriminadament solucions que no serveixen per a res. Per molt que se l’hagin volgut atribuir, el model Barcelona no té ni pare ni mare, i és modèlic en la mesura que qui l’expliqui tingui voluntat d’ajudar i no de vendre una moto o legitimar la seva pròpia agenda política. Per tant, més que pensar en el que diria Cerdà avui sobre qualsevol tonteria, em sembla que el que cal preguntar-se és què pot oferir la intel·ligència col·lectiva de Barcelona a un món que s’urbanitza amb un manual d’instruccions molt i molt precari.

Maria Sisternas Tusell és arquitecta i consultora