07/01/2023

Pròxima parada, Barcelona

3 min
Pròxima parada: Barcelona

L’any polític portarà canvis interessants en la política post-Procés. L’engranatge es mou, per més traumàtic que encara sigui per a molts catalans i malgrat que hi hagi esculls judicials a Espanya i a Luxemburg, que recorden que hi ha una ferida oberta i una eterna qüestió política irresolta sobre les relacions de Catalunya i Espanya. Qui s’hagi quedat congelat en la impotència del 6 i 7 de setembre al Parlament, els sentiments d’humiliació per l’agressió de l’1-O, les traïcions i les misèries del 25 d’octubre i la incapacitat de gestió a partir del 27 d’octubre quedarà arrasat per la força de la marea del temps. Tampoc no li durarà gaire l’alegria a qui cregui que ha vençut. Sempre necessitarà aliats i el problema de fons es manté latent.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La situació catalana torna a un nou ordre de coses on fer política recupera protagonisme, pragmatisme, i o bé s’exploren els pactes o la política els condemnarà a ser irrellevants per als ciutadans, i la història ens ha ensenyat que si la política no és útil, es converteix en una font de polarització social que acaba derivant en corrents que engendren monstres.

Les eleccions municipals i autonòmiques espanyoles marquen ja les decisions del dia a dia polític. Si per al comú dels ciutadans falta una eternitat perquè arribi la data del 28 de maig, per a la maquinària política dels partits es considera curt termini. Totes les decisions hi estan condicionades, malauradament també la possibilitat que s’aprovin els pressupostos de la Generalitat. Tot i que la racionalitat portaria a preveure l’entrada en vigor d’uns comptes expansius, la proximitat de les eleccions fa que el PSC, ERC i JxCat tinguin la temptació de marcar distàncies amb els seus competidors immediats. ¿Col·laboració? Sempre que sigui sense expectatives d’un matrimoni que faci fugir els seus votants.

LA JOIA DE LA CORONA

A la Moncloa es dona per morta la taula de negociació i s’ha posat la proa a les municipals, a les autonòmiques i al semestre europeu de la presidència de la UE. A Catalunya també es fan els càlculs amb les enquestes que els partits tenen al damunt de la taula. Si cada municipi és un món, la joia de la corona és Barcelona i promet una campanya agitada i incerta que acabarà influint en el vot del 20% d’indecisos.

L’enquesta que publica avui l’ARA indica una atomització important amb una previsió de resultats força ajustada entre els tres partits que quedarien per darrere del PSC amb Jaume Collboni. Arribar el primer és tan important com l’empat virtual entre la resta de forces. Si no hi ha un acord de la majoria absoluta de regidors, que en el cas barceloní és de 21, l’alcalde seria el més votat. Avui Collboni aconseguiria el 19,8% dels vots i 9 regidors, amb una forquilla que estaria entre els 7 i els 11 representants i superaria Barcelona en Comú, JxCat i ERC, empatats a 8 (amb una franja d’entre 6 i 9) i més de tres punts per sota.

Els resultats demanarien un pacte entre tres i aquí comença el ball. Els votants socialistes preferirien pactar amb Barcelona en Comú, amb qui el PSC comparteix govern des del 2019 i, en segon lloc, amb ERC. Però, com li passa també en sentit contrari al candidat de JxCat, Xavier Trias, tindria més problemes per justificar un acord amb JxCat.

El retorn de la CUP a l’Ajuntament podria renovar una majoria independentista però que al Parlament ja s’ha demostrat que no és necessàriament operativa.

L’actual alcaldessa, Ada Colau, arribaria avui en segon lloc, malgrat la fortíssima polarització sobre el seu mandat. Una polarització fruit de l’erosió lògica de la gestió acompanyada per una campanya de tots contra la inquilina de la plaça Sant Jaume. Més enllà de la valoració de la seva gestió, Colau continua representant una idea de Barcelona incòmoda per a l’establishment mediàtic i econòmic, i, si bé Jaume Collboni té difícil ser-ne alternativa havent participat del govern, sí que ho pretén obertament l’exalcalde Xavier Trias.

El candidat juntista no descarta pactar amb el PSC, ni Jaume Collboni es tanca a fer-ho amb JxCat. És un dels canvis significatius que aporta la presència de l’exalcalde convergent en la cursa per l’alcaldia de Barcelona, que topa, però, amb l’opinió dels seus votants.

La campanya pot canviar les coses i pot ser més decisiva que en altres ocasions. Jugarà un paper important la personalitat i capacitat de comunicació de la candidata i dels candidats, la força de la seva marca política o la tradició Maragall, cognom històric a la ciutat. També seran importants les intromissions dels aliats incòmodes en el cas de Xavier Trias i la força de la polarització animada per les forces vives.

La ruta política marca ja la data del maig i a Barcelona l’enquesta indica que hi ha partit. Res està decidit.

stats