Puix parla català, que es mori

És interessant el fet que les prediccions atziagues sobre el futur de la llengua catalana, que en els últims temps han abundat en quantitat i en intensitat, hagin acabat servint de reclam en un anunci de telefonia mòbil. No queda clar si la propaganda suggereix que apuntar-se a la companyia és una forma de contribuir a la salvació in extremis d’aquesta llengua atribolada, o bé si allò que se’ns proposa és una mena de refugi per a catalanoparlants, des del qual ens puguem comunicar els darrers usuaris de la llengua de Ramon Llull abans de desaparèixer, suposo que acomiadant-nos amb un “adiós muy buenas ”. Un cant del cigne telefònic, ara que rebre telefonades, segons sembla, també és causa d’angoixa. Imaginin-se quina una, d’angoixa, en rebre un missatge de la companyia telefònica del tipus: “Deixi aquí una nota de veu que nosaltres conservarem, perquè les generacions futures puguin saber com sonava la llengua catalana tal com la parlaven a la seva zona”.

Que la idea de la pròpia desaparició -lingüística, que en el cas de Catalunya va lligada molt de prop a la desaparició com a país- pugui servir com a ganxo comercial és una broma macabra ben curiosa, i dona una idea d’on hem dut el debat sobre l’ús social de la llengua, que al capdavall és del que es tracta. Una mescla de sensacionisme (cosí germà del sensacionalisme), de victimisme i de la hipèrbole característica del món de l’esport, amplificada pels mitjans de comunicació i les xarxes socials, han dut aquest debat de l’àmbit de les constatacions i les reflexions al de la cridòria, en què sembla que es competeixi per propagar els vaticinis més negres. El derrotisme secular del catalanisme polític i cultural, també engreixat en els darrers anys per la rancúnia i el malestar derivats del Procés (considerat per molts una nova derrota que cal sumar al memorial de greuges històrics), ha acabat de cultivar aquest ambient enrarit i malsà, aquesta delectació morbosa de fantasiejar amb la pròpia extinció.

TV3, la televisió pública en català, amb totes les crítiques que li vulguem fer, fa dotze anys que és líder. També lidera o té grans audiències la ràdio en català pública i privada, Catalunya Ràdio i RAC1. El català és una llengua ben posicionada a internet (Viquipèdia, xarxes socials), i la quantitat i qualitat de publicacions que es fan cada any en aquesta llengua (llibres, premsa escrita) és impressionant. Constantment, i per fortuna, apareixen creadors joves que escriuen, canten, fan cinema, teatre i tot tipus de creacions artístiques en català. Etc., etc., podríem continuar: vull dir només que aquest no és el panorama d’una llengua moribunda. Això tampoc no significa conformisme ni triomfalisme: el català pateix problemes, i tant, el principal dels quals -m’atrevesc a dir-és tenir l’Estat en contra. Ara que celebrem el seu centenari, Joan Fuster ja va advertir que una llengua no tindrà bona salut si no és, en alguna mesura, llengua d’estat. I el català, dins l’estat espanyol, no ho és, ni en alguna ni en cap mesura.