Raons 17/12/2022

L'or i la insolència

2 min
Leo Messi en l'instant després de convertir un penal en gol en l'Argentina - Croàcia de semifinals.

Diumenge s’acaba el Mundial de Qatar i, justícia poètica, la clausura coincideix amb la crisi del Qatargate a la UE. Per si algú tenia dubtes dels mètodes dels poderosos d’aquest emirat, cada cop està més clar: reinen l’or i la insolència, que ajunta els diners amb el menyspreu i la utilització de les persones. Si hi havia ombres sobre l’adjudicació del Mundial a Qatar, cada cop és més evident l’estil marca de la casa. 

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La FIFA té el que volia per salvar el Mundial per la via de l’espectacle: una final França-Argentina, Mbappé-Messi, que és com es ven el producte futbolístic: reduint un joc col·lectiu a la culminació que en fan els que són consagrats com a estrelles. M’he trobat una frase de Johan Cruyff que ho diu tot: “Està estadísticament provat que, en un partit, els jugadors toquen la pilota una mitjana de tres minuts. El més important, doncs, és el que facin durant els 87 minuts que no la tenen”. Si això és l’essència del futbol, passa molt desapercebuda. Serà Mbappé o Messi qui simbolitzarà la victòria. I la FIFA donarà la missió per complerta.

Però a partir de dilluns Qatar sortirà de les pàgines esportives i els titulars aniran a la informació judicial i política. Evidentment als qui manen a la FIFA no els caurà la cara de vergonya, perquè no en tenen i perquè no tenen res de què sorprendre’s. En tot cas, sense solució de continuïtat, l’actualitat de Qatar passa del estadis del Mundial a seus policials i judicials europees que poden –i hem de confiar que voldran– treure de l’obscuritat les maneres de fer dels lobis d’aquest país sobre una institució que té característiques que segur que afavoreixen els tràfics d’influències.

De caràcter supranacional, la Unió Europea és poc encarnada, allunyada de la gent, i, per tant, fora del control social, molt endogàmica i elitista, i amb criteris prou confusos d’exigència de responsabilitats, de manera que està destinada a ser camp abonat a les pressions avantatgistes. Per una perversa jugada del destí (les casualitats sempre són sospitoses) les vergonyes de Qatar emergeixen a la UE just quan acaba el Mundial de la vergonya. Hi ha realitats que són inexorables, per molt que la FIFA intenti redimir, amb un carrusel de lloances i mentides, el seu benefactor.

Josep Ramoneda és filòsof
stats