16/04/2021

L'estratègia del nou Govern

3 min
Palau de la Generalitat.

La millor manera d’equivocar-se és ignorar els obstacles que poden jugar en contra del que volem aconseguir. El mateix ens pot passar si l’ànsia d’assolir un objectiu ens impedeix calibrar l’envergadura dels obstacles i menystenir-los. Ambdues situacions són especialment perilloses quan es tracta de prendre decisions polítiques importants. 

La política catalana fa temps que pateix aquest problema i no tothom ho assumeix, malgrat que en tenim proves tangibles. El problema no és, òbviament, la independència, sinó el camí triat per intentar-la aconseguir. L’experiència passada evidencia que triar la unilateralitat i la confrontació directa amb l’Estat no va ser la millor carta a jugar. Molta gent n’ha patit greus conseqüències personals i estem igual o pitjor que abans, perquè quan s’intenta una cosa i no s’aconsegueix, s'afebleix la nostra posició.

Tanmateix, no sembla que hi hagi hagut una reflexió prou crítica al respecte. Ja sabem que és més fàcil donar la culpa als altres, malgrat que ells hagin comès greus errors i injustícies. El problema que tenim és insistir en la mateixa via, sobretot quan ja tenim elements per poder calibrar els problemes que tenim al davant. Ara coneixem la naturalesa i el poder de l’Estat, les febleses de la nostra posició, i també sabem que Europa no ens espera precisament amb els braços oberts.

D’aquests factors que juguen a la contra n’hi ha un sobre el qual hauríem de reflexionar a fons per no caure de nou en la ingenuïtat que nosaltres mateixos hem propiciat al considerar que les coses són més fàcils del que realment són. Aquesta ingenuïtat, potser a vegades autoengany volgut, sempre acaba topant amb la realitat i ja ho hauríem de saber. 

Em refereixo especialment als arguments utilitzats per intentar donar credibilitat a la unilateralitat. Per exemple, la manera desencertada d'entendre com funciona la democràcia, el menysteniment del valor de les lleis o la desobediència a les decisions dels tribunals. Cap d'aquests postulats és compatible amb els principis en què es fonamenta qualsevol estat democràtic i de dret i només poden defensar-se creant l'imaginari que Espanya no ho és. Però la simple força de les pròpies conviccions, per molt justes que es creguin, no és prou per moure el món quan es necessita alguna cosa més per canviar la realitat de les coses.

A hores d'ara ja hauríem de saber que continuar amb l'estratègia de la confrontació no pot fer altra cosa que incrementar la frustració. Aquest camí ja l'hem experimentat i no seria bo propiciar una segona part d'una pel·lícula el desenllaç de la qual ja coneixem. No tenim cap element nou que permeti pensar que vencerem la força de l'Estat o que no prendrem mal en un nou intent semblant. Creure que això ha canviat pel recent resultat electoral no és seriós, perquè aquest resultat no és categòric sobre el suport real a la independència (la baixa participació no es pot ignorar) i menys encara sobre quina estratègia cal seguir (qüestió pràcticament ignorada en la campanya electoral).

En aquests moments, quan s'intenta formar govern, no es percep una unitat estratègica en el si de l'independentisme. No és gens clar que la via de la confrontació sigui compartida. És un moment crucial de cara al futur si no volem cometre errors. Cal decidir si posem els peus a terra i repensem el camí a seguir o si decidim tornar a picar ferro fred. Veurem en els propers dies cap on es decanten les coses. En qualsevol cas, aquells que opten per la confrontació penso que haurien de donar als ciutadans arguments que vagin més enllà de la retòrica o del voluntarisme. Per exemple, com pensen blindar el Parlament davant els tribunals o convertir en una realitat tangible el que el Parlament pugui decidir sobre el nostre futur polític. Si hi ha alguna cosa de nou, convindria saber-ho.

I per no perdre definitivament el sentit de la realitat i de la responsabilitat, també convindria moderar la nostra capacitat d'inventiva. Ens agradi o no, les institucions de la Generalitat són les úniques que ara tenim, les que tenen legitimitat i les que ens donen capacitat real d'actuar, encara que sigui limitada. Pensar que aquestes institucions poden ser substituïdes per altres a distància no és només absurd, sinó un veritable despropòsit que no farà més que desacreditar-nos a nivell internacional. Per a la Unió Europea i la comunitat internacional, les regles de joc d’un sistema polític són clares. Ningú ens comprarà el producte i a nosaltres tampoc ens solucionarà res. Almenys als ciutadans.

Antoni Bayona és professor de dret a la UPF i ex lletrat major del Parlament