Per què a Andalusia sí i a Catalunya no?

La setmana passada es va saber que la Junta d’Andalusia convertirà la universitat andalusa en quasi gratuïta a partir del setembre. Les mesures anunciades impliquen que els estudiants només hauran de pagar íntegrament el primer curs, llevat que tinguin beca. Els anys següents, si han superat totes les assignatures, la Junta bonificarà tantes assignatures com aprovats hagin obtingut en el curs anterior, encara que la nota de l’assignatura sigui un 5 just. I això s’aplicarà tant en els graus com en els màsters.

Davant d’aquest fet cal recordar que els estudiants de les universitats públiques catalanes s’enfronten amb les matrícules més cares de tot l’Estat, si bé el govern català té establert un extens sistema de beques per a estudiants amb pocs recursos.

Per tant, molta gent es pregunta per què Andalusia pot permetre’s una universitat gratuïta i Catalunya no. ¿És una qüestió de recursos? Segurament sí, però alhora és una qüestió de defensa de models universitaris diferents que, a llarg termini, poden donar rendiments i fruits també molt diferents.

És prou conegut que Catalunya és una de les comunitats autònomes més mal finançades, i que hi ha diferències substancials entre comunitats pel que fa als recursos per habitant de què disposen. A part dels ingressos propis del model de finançament autonòmic (tributs cedits i fons d’anivellament i d’ajust), les autonomies reben altres recursos via transferències de l’Estat, per exemple per convenis, i diversos fons l’objectiu dels quals és el desenvolupament regional: fons de compensació interterritorial (FCI) i fons europeus. Andalusia és una comunitat especialment beneficiada per aquests recursos. L’FCI, atorgat per l’Estat, es pot destinar a inversió o despeses corrents relacionades amb la inversió. Catalunya no rep res d’aquest fons, en canvi Andalusia sí. Així, per aquest concepte, del 2009 al 2013 va rebre 1.720 milions d’euros. En el cas dels fons europeus, en el període 2007-2013 Catalunya va percebre 763 milions d’euros, mentre que Andalusia va rebre 8.503 milions.

Algú pot dir que en ser Andalusia més pobra que Catalunya és just que rebi més recursos per al desenvolupament regional. Però també cal dir que s’hauria d’analitzar si aquests recursos es gasten eficientment i si aconsegueixen el seu objectiu.

Ara bé, el que està clar és que les xifres anteriors expliquen per què Andalusia pot disposar de més recursos per càpita que Catalunya. Segons dades de la Generalitat de Catalunya, l’any 2012 la suma dels recursos del model de finançament autonòmic, altres transferències estatals i fons de desenvolupament van representar per a Andalusia 19.539 milions d’euros i per a Catalunya 16.827, que en termes per càpita són 2.312 euros i 2.223, respectivament.

A més a més, un altre factor a tenir en compte per analitzar la diferència en recursos entre les dues autonomies és el nivell de preus de cadascuna, és a dir, la diferència en el cost de la vida. Si això es té en compte, les diferències anteriors es fan molt més grans.

Per tant, el fet que Andalusia pugui tenir una universitat quasi gratuïta i Catalunya no pot explicar-se pels recursos de què disposa cadascuna, però també pel fet d’aplicar models diferents d’universitat pública. I aquí hi ha un ampli debat sobre quin model és millor, per la qual cosa voldria fer dues consideracions.

La primera és que la universitat pública gratuïta vol dir subvencionar a qui no es pot pagar els estudis, però també a qui sí que ho pot fer, cosa que obre un debat sobre si això és equitatiu o no. Es dona la paradoxa que els impostos pagats per les classes de renda baixa serveixen per finançar els estudis dels més rics. Algú pot argumentar que si hi ha impostos molt progressius els rics hauran pagat molt més i, en conseqüència, ja hauran contribuït al finançament dels seus estudis. Ara bé, el sistema impositiu espanyol no és tan progressiu per poder fer aquesta afirmació. Així doncs, un sistema no gratuït, però amb beques per als estudiants amb menys recursos, pot ser més just. A més, cal tenir en compte que les taxes que paguen els estudiants catalans no cobreixen ni de bon tros el cost dels seus estudis, cosa que ja vol dir que són tarifes socials.

L’altra consideració és que la gratuïtat té un perill, i és el d’abaixar la qualitat del sistema universitari. ¿Els ingressos que es deixin de percebre per la rebaixa en les taxes universitàries seran compensats totalment amb més recursos públics o això comportarà un servei públic amb menys qualitat? I més quan a Espanya el que necessita la universitat pública és més recursos per incrementar la qualitat i l’excel·lència. Necessita més recursos per a recerca i per contractar bons professors i, òbviament, també necessita un bon sistema de beques per garantir que tothom que tingui aptituds per estudiar pugui fer-ho. No s’ha d’oblidar el seu vessant social com a servei públic que és. El que no està tan clar, donada la situació actual de la universitat pública espanyola, és que es pugui aconseguir qualitat i excel·lència amb una universitat gratuïta. Per aconseguir-ho els governants hi haurien de dedicar molts més recursos que en l’actualitat, i de moment no sembla que aquestes siguin les seves prioritats ni que el país sigui prou ric per poder-s’ho permetre.

Més continguts de