Per què ens cal un impost sobre el sucre

La meitat de la població adulta catalana té excés de pes, així com més d’un terç dels nens d’entre 6 i 12 anys. I és probable que d’aquí una dècada el 80% dels homes pateixin aquesta epidèmia. Són dades preocupants, sobretot si tenim en compte el vincle que hi ha entre sobrepès i malalties com la diabetis i afectacions cardiovasculars. De fet, es calcula que Espanya destina gairebé 2.000 milions d’euros a despesa sanitària directament vinculada a l’excés de pes. Davant aquesta situació la Generalitat presentava el 2017 un instrument innovador -i no per això exempt de polèmica-, l’impost sobre begudes ensucrades. Ara que l’ha suspès el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), és important que ens preguntem si ens cal un impost sobre el sucre.

Els coneguts com a impostos al pecat ( sin tax ) tenen l’objectiu de canviar el comportament dels individus en aquells tipus d’actes o consums que els perjudiquen. No són nous, i fa molt que hi convivim, com en el cas de l’alcohol o el tabac, així com d’altres mesures que desincentiven comportaments perniciosos, com la pèrdua de punts per viatjar sense cinturó. L’objectiu del govern, en aquests casos, és protegir els individus del mal que es puguin fer a ells mateixos, i reduir també el cost que aquests comportaments suposen per al conjunt de la societat.

L’impost sobre el sucre ja té una important presència en altres llocs. Des dels EUA fins a Dinamarca, passant per Mèxic i Colòmbia, ja són 40 els països que han decidit millorar els hàbits dels seus ciutadans augmentant els preus de les begudes ensucrades. En general hi ha una caiguda al voltant del 10% en el consum d’aquest tipus de begudes un cop s’ha implementat l’impost al pecat.

Es recomana que els preus dels productes augmentin entre un 10 i un 20 per cent perquè l’impost sigui veritablement efectiu. En el cas català, l’impost planteja un augment de 0,08 euros per litre en begudes que tinguin entre 5 i 8 grams per 100 ml i 12 cèntims si els grams de sucre superen aquesta quantitat. Però per analitzar quin seria el valor òptim de l’impost caldria calcular l’elasticitat preu de les begudes ensucrades. És a dir, quant canvia el consum d’aquestes begudes si augmentem un 1% el seu preu. Si la demanda dels consumidors varia molt als canvis dels preus, l’impost serà veritablement efectiu.

I això ens porta a preguntar-nos qui són els consumidors d’aquest tipus de begudes. Com en altres productes, existeix un important factor renda en el patró de consum de les begudes ensucrades. Les llars més pobres són les que dediquen un percentatge més alt de la seva renda a comprar productes amb un elevat índex de sucre. I això es reflecteix en les taxes d’excés de pes. Per exemple, l’obesitat infantil a Sarrià - Sant Gervasi és del 2,6%, mentre que a la Mina arriba al 24%. Això fa que aquest impost pugui tenir efectes regressius: seran els que més tenen els que menys l’acabaran pagant. Tanmateix, si l’impost aconsegueix modificar els hàbits de consum dels ciutadans els seus efectes seran també més grans en les famílies més pobres, i s’aconseguirà que els guanys socials compensin els possibles efectes regressius.

Tanmateix, aquesta no és l’única crítica que es fa a l’impost del sucre. Des de sectors liberals es considera que és paternalista, ja que comporta que el sector públic decideix quins són els productes òptims que haurien de consumir els ciutadans. També fa que es penalitzi igual els consumidors habituals de begudes ensucrades i els que només en consumeixen de tant en tant. Però cal tenir en compte que som un dels països d’Europa amb més obesitat infantil. I un nen obès és un adult obès, condemnat a afrontar un risc més alt de patir moltes malalties. Això, sumat a l’important component addictiu d’aquest tipus de consums, obliga els poders públics a intentar limitar-ne el consum.

L’impost del sucre català té avantatges respecte al d’altres països, i potser per això ha reduït més el consum de sucre. Els legisladors catalans no deixen que els productors de begudes ensucrades paguin ells mateixos l’impost. Els obliguen a traslladar-lo íntegrament al preu. És a dir, l’impost el pateix qui ha de canviar els seus hàbits: el consumidor. I l’impost català, en gravar qualsevol edulcorant calòric, evita que els fabricants substitueixin el sucre de les begudes per edulcorants artificials. Per acabar, a Catalunya ja s’ha fet una avaluació dels seus primers efectes, acció imprescindible en qualsevol política pública.

Per tot això, la nul·litat del reglament de l’impost aplicada pel TSJC, si es confirma amb sentència ferma, suposarà la pèrdua d’un instrument que ens permet no només contribuir a l’estalvi de la despesa sanitària sinó també a millorar la salut i qualitat de vida de gran part dels catalans.

Més continguts de