LAINVASIÓSUBTIL

El ‘que’ que sí que cal

“Invertir sí és una opció”, ens diu un anunci ben gros. És d’una entitat financera d’aquestes que n’han engolit unes quantes. Es veu que s’hi han gastat tants diners que no els n’han quedat per contractar un corrector. Perquè tenir un corrector en nòmina sí que és una opció (i amb un farien, creieu-me, el seu català és escàs), tot i que ells no s’ho han plantejat.

El que també és trist és que progressivament vagin desapareixent més conjuncions que. “El que sí és nou...”, “El que sí han fet...”, “El que sí li agrada…” És el pa de cada dia. Deu ser que cada cop som menys els que necessitem imperiosament aquest que després de l’adverbi .

Tenia una professora de francès que de tant en tant ens anava cantant “ Pas de, pas de, pas de ” perquè ens quedés gravat al cervell que després de la negació pas venia sempre de. ¿Podria anar repetint per la redacció “sí que, sí que, sí que…” sense que això confirmés als companys que la meva follia ja no és només incipient?

Quan veus una cosa tan clara, quan no hi ha ni una ombra de dubte (i mira que això, en tot el que fa referència al català, costa), te’n fas creus que els altres catalanoparlants (i catalanopensants) es puguin quedar igual. Aquest sí que... és una estructura pròpia del català que està deixant de ser-ho. Quan siguin més els que se l’empassen, sense ni notar-ho, sense el que, haurem begut oli. I per què ens ha agafat aquesta fam devoradora de conjuncions? Doncs ja som al cap del carrer: el castellà no necessita la conjunció darrere el , tot i que no és incorrecte posar-l’hi.

I com en castellà no cal, doncs en català comença a no caldre. ¿Heu arrufat el nas després d’aquesta frase? Espero que sí! Perquè també s’està esfumant el que de la locució causal com que. Perquè es tracta d’això, d’una locució, és a dir, d’una construcció de més d’un element. Aviso, ara ve un déjà-vu : com QUE en castellà no cal, en català comença a no caldre.

Reconec que, en aquest cas, fins i tot als correctors ens ha assaltat el dubte. I tot per una definició poc clara dels diccionaris. El DIEC2, per exemple, diu que aquest com va “generalment seguit de que ”, és a dir, que pot no anar-hi, i fins i tot ens en dona un exemple: “Com és tan tard, no estranyeu que ens n’anem”. Veient la primera part de la frase, podríem dir, mira, en registre col·loquial potser és permissible, però la segona ens desmunta la teoria: ni ens n’anem és col·loquial ni que algú estranyi alguna cosa és gaire habitual. De fet, el mateix diccionari, a la definició d’ estranyar, no recull la possibilitat d’utilitzar aquest verb així, en el sentit de trobar estrany. Segons el DIEC2, una cosa estranya a algú, no algú estranya una cosa, i, per tant, la frase hauria de ser “no us estranyi que ens n’anem”. De col·loquial res, doncs. Més aviat de la llengua antiga, ja que aquest estranyar transitiu sí que el té situat el DCVB.

Per sort, la GIEC ens ajuda una mica més, i ens aclareix que aquest ús de com sense que és “propi de la llengua antiga”, i que “modernament s’evita en els registres formals”. He xerrat massa. Aclareix i desaclareix alhora: ¿si “s’evita en els registres formals” vol dir que en els col·loquials no?, ¿que “s’eviti” vol dir que no es permet mai?

L’ésAdir, per exemple, arran de la GIEC, ha canviat el criteri i ara diu que en els registres “marcadament informals” es pot prescindir del que : “Com era tan tard, se’n va anar”. És a dir, que en una carambola impossible el col·loquial d’avui coincideix plenament amb la llengua antiga. Llàstima que pel mig hagi fet marrada pel castellà.

Més continguts de