El que més et compromet és la confiança

RES NO ET COMPROMET més que la confiança. El que dubta de tu, i t'expressa aquests dubtes i et vigila molt, debilita la teva autoestima i en el fons et regala la coartada per si mai et rendeixes: intueixes que ja s'ho esperaven, ja no et van creure, ja donaven per descomptat el teu fracàs. Quan se't creuen t'obliguen a complir (amb el risc de decebre) i sents tota la responsabilitat tu. Hi ha qui justifica la desconfiança com a mètode per no tenir disgustos, però és autocondemnar-te a creure en poques coses. Les decepcions són anticipatòries, controlades, però hi són. I t'equivoques igual, perquè ni tothom acaba el que promet ni tothom ho abandona. I la vida és plena de girs, alguns inesperats. Hi penso arran de la crisi del PSC i les diverses opcions que han anat agafant els protagonistes. La ruptura ha estat tan dolorosa i crispada que part de l'opinió pública ja no espera res ni del partit (el que en queda) ni dels crítics en totes les modalitats. Penso que toca -encara- fer el contrari. Fer un acte de confiança que els que han estat crítics i continuen a dins per transformar-lo, tot i ser poquets, treballaran per fer-ho, que no és només la seva excusa, que s'ho creuen i ho demostraran. Confiar que la direcció actual, que parla de diversitat i no sembla respectar-la, aprendrà de la lliçó: té més ocasions que la posaran a prova. Esperar que els que han votat que sí i es volen continuar sentint part del projecte socialista trobaran, rearmats moralment, la via per fer-se escoltar, o refundar-lo. No és una posició naïf, és la manera de comprometre'ls a tots. Tothom és necessari i pot ser útil. Fins que demostra el contrari. Queden nous dilemes i votacions perquè cadascú es retrati o quedi retratat del tot.