Publicitat
Publicitat

Per què vaig votar Puigdemont

Començaré confessant que no formo part de cap partit polític i que sempre he estat partidària del vot útil, de manera que no recordo exactament a qui he votat els molts cops que he votat. Sí que recordo que he estat votant d’Iniciativa per Catalunya Verds i que en les darreres eleccions municipals de Barcelona la meva candidata preferida, i amb diferència, va ser Ada Colau.

Ara, quan encara no sabem qui pilotarà el govern de la Generalitat de Catalunya el dia que el Parlament català torni a obrir les portes, si és que les torna a obrir -no oblidem que fa setmanes que ens governen des de la capital espanyola telemàticament-, voldria compartir amb vostès les raons que em van portar a fer una cosa que no hauria pensat mai que faria. Ja en un altre article publicat en aquestes mateixes pàgines (“Filles de Clara Campoamor”) vaig explicar com va ser que vaig votar que sí l’1-O, quan la meva intenció era votar que no. Que deixin de llegir aquells a qui els resulti del tot indiferent entendre per què algú que no és independentista, ni convergent, ni de dretes sinó tot el contrari vota el candidat de Junts per Catalunya.

Mentre Rajoy i Albert Rivera es reuneixen a la Moncloa per combatre el secessionisme català, que pel que es veu és ara la seva màxima preocupació -molt per sobre de la corrupció, de la violència de gènere i de qualsevol altre tema crucial-; mentre Esquerra Republicana sospesa cedir generosament un escó a la CUP perquè tingui grup propi al Parlament i l’alcaldessa de Barcelona, que és una valenta, gosa penjar al balcó de l’Ajuntament el llaç groc... Mentre tot això passa, a mi em sembla pertinent explicar-los les raons del meu vot.

Si soc d’esquerres, per què voto la dreta? Si no soc independentista, per què voto els secessionistes? Els podria contestar que perquè la dreta catalana no m’ha semblat mai tan de dretes com la dreta espanyola -aquí faig l’excepció de la branca catalana del PP, que de català en té ben poc-. I podria afegir que perquè el secessionisme català no m’ha fet mai gens de por, tot i ser una convençuda federalista. De fet, no entenc tota la gent que insisteix a dir que una Catalunya independent no només no és viable -es veu que són tots catedràtics de l’Iese- sinó que és un despropòsit, com si les fronteres administratives tinguessin tanta importància en l’ordre mundial. Cal advertir que la meva decisió va ser pensada i fermentada a foc lent -en concret, davant de la llar de foc.

Passo a explicar, doncs, que el 21-D vaig votar Carles Puigdemont per tres raons: en primer lloc per solidaritat, en segon lloc per legitimitat i en tercer lloc per por. Per solidaritat amb una força política que ha estat tractada com es tracta la delinqüència organitzada, res més lluny de la realitat; per legitimitat en defensa d’unes institucions que un govern estatal autoritari i centralista ha violat descaradament; i per por, una gran por, que l’Espanya més o menys democràtica que tenim deixi de ser més o menys democràtica i passi a no ser-ho gens. Perquè des de la més absoluta sinceritat els dic que veure mig Govern exiliat i Junqueras, els Jordis i el conseller Forn a la presó em fa el mateix mal de panxa que als membres més honrats de l’associació Jueces y Juezas para la Democracia. De la mateixa manera que em posa els pèls de punta que ara per ara no es condemni qui canta el Cara al sol -l’himne de la Falange Española de las JONS- i sí que es critiqui qui a Operación triunfo canta Els segadors -que és l’himne nacional de Catalunya, basat en un romanç popular del segle XVII.

Una por que es multiplica quan miro pel retrovisor de la història i torno a la tardor barcelonina del 1934, quan Companys va declarar l’Estat Català en contra de les forces feixistes i monàrquiques. Com sabem, Companys va acabar a la presó, i també el llavors expresident espanyol Manuel Azaña. Azaña, en el seu llibre Mi rebelión en Barcelona, va recollir la carta que en la seva defensa van signar un grup d’intel·lectuals i artistes, i que com és evident no van deixar publicar:

Lo que contra el señor Azaña se hace quizá no tenga precedente en nuestra Historia, y si lo tiene, de fijo valdrá más no recordarlo. No se ejercita en su contra una oposición, sino una persecución. No se le critica, sino que se le denosta, se le calumnia y se le amenaza. No se aspira a vencerle, sino a aniquilarle. Para vejarle se han agotado todos los dicterios. Se le presenta como un enemigo de su patria, como el causante de todas sus desdichas [...]”.

Em diran que exagero i que totes les comparacions són odioses, i no saben com m’agradaria que tinguessin raó.

Riure, malgrat tot

Etiquetes

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT