Qui qüestiona el ‘dret’ a especular?

A les municipals i, més concretament, a la batalla per Barcelona que ja escalfa motors, hi haurà uns quants grans temes, però el més determinant per a la qualitat de vida -més que la inseguretat, el turisme o el Procés-és el que divideix els ciutadans entre els que posseeixen un lloc per viure i els que només hi poden accedir dedicant-hi gairebé un sou. És el tema que més pesa en el benestar o malestar de les famílies, en la crucial decisió de tenir fill(s). És la porta que separa poder viure en una precària dignitat d’haver de viure en una humiliant semiesclavitud. I no pot deixar de ser, per tant, un dels grans reptes d’aquest “fer República” tan corejat com llunyà.

En les pròximes setmanes, sentirem diverses fórmules per fer efectiu el dret a l’habitatge que proclama la llei. La majoria passen perquè hi hagi molt més lloguer social, és a dir, per un habitatge regulat o posseït pel sector públic al qual es pugi accedir per un preu inferior al del mercat. Un veí de plana, per exemple, proposava un intercanvi entre públic i privat: “Us deixem créixer verticalment (fer gratacels) a canvi d’uns quants pisos”. Però el que evitem dir, de manera clara, és que assistim a un xoc frontal entre el dret a l’habitatge -tan reconegut com indefens- i el dret a especular -tan poc defensable com protegit-. Imaginem, per un moment, que en un món ideal decidíssim que a partir d’ara qui vol un habitatge a l’àrea metropolitana en pagarà un preu diferent si el vol per anar-hi a viure o només per invertir (especular). ¿Vols especular? ¿Vols fer diners sense treballar ni produir res? Doncs alts impostos, com quan jugues a la loteria. ¿Vols un lloc per viure? Doncs lloguer social (proporcional als teus guanys) i, això sí, serà només per viure-hi tu i els teus: no hi podràs fer negoci. El 1975 Margaret Thatcher va proclamar la “democràcia dels propietaris”, i va convèncer els britànics que el dret a especular i el dret a l’habitatge eren compatibles: eren un win-win. 43 anys després ells i nosaltres veiem molt clar que és un lose-lose.

En una economia global on uns pocs posseeixen grans sumes de diners que no saben on invertir, acaba sent inevitable que s’especuli amb l’habitatge en les àrees on molts volen viure i l’espai és limitat. Doncs bé, cal fer pagar el gust i les ganes a aquests especuladors perquè part dels seus diners passin a ser de tots però, sobretot, perquè deixin d’especular en el nostre habitatge i d’inflar-nos a la cara la bombolla immobiliària. ¿Ho podem fer? Em temo que no, perquè per més que això garantís que es complís la “sagrada Constitució”, aniria en contra d’una llei molt més suprema i venerada, “la sagrada llibertat de mercat”.

“Fer República” vol dir aspirar a una sobirania que la Constitució llegida pels hereus del franquisme ens retalla. Però “fer República” també vol dir ser sobirans davant la llibertat de mercat llegida pel neoliberalisme. I no sembla una sobirania del tot compatible amb la unitat independentista.

Més continguts de