13/02/2021

Qui vol passar pàgina?

3 min
Qui vol  passar pàgina?
Disponible en:

Blocs. Hem viscut prou campanyes electorals per saber que el 90% del que s’hi diu caduca l’endemà de les eleccions. Un cop fet l’escrutini, els partits ja no són amos del que diuen, sinó esclaus dels seus resultats, i actuen en conseqüència. També, amb una mica de sort, actuen en funció del que necessita el país, i aleshores poden aparèixer engrunes de generositat que s’imposen sobre les idees fixes i els prejudicis. A Catalunya això ha estat impossible en els últims tres anys; les ferides de l’octubre del 2017, i la repressió vigent, han pesat massa. Si aquesta conjuntura no canvia, tampoc no canviarà la dinàmica de blocs. I qui té més poder és qui n’és més responsable; en aquest cas és el PSOE. Si l’actual govern espanyol no fa res contra lalawfare i no fa passes endavant per mirar, si més no, d’entendre el que passa a Catalunya, el fossat que separa la Catalunya política en dues parts es mantindrà vigent. I la història passarà comptes amb el PSC i amb els comuns per no haver fet res per tancar ferides i buscar punts de trobada -que forçosament impliquen canvis en el marc legal, perquè el consens del 1978 ja ha caducat fa temps-. És el que va fer Suárez amb Tarradellas, en condicions molt més difícils. Però ara no hi ha ningú amb prou coratge. “¿Algú està en contra del diàleg dins de la llei?”, repetia en els debats Salvador Illa. Però la pregunta necessària és una altra: ¿algú està en contra de dialogar per canviar la llei quan entra en contradicció amb els anhels d’una majoria democràtica?

Sobiranisme. Que hi hagi dos blocs no ha de ser una tragèdia, però no és recomanable en un context de conflicte identitari i de crisi pandèmica. En el nostre cas tenim l’afegit que en el bloc hegemònic les dissensions són també molt grans, la qual cosa fa més difícils els consensos estratègics. Les enquestes sembla que cronifiquen l’empat entre ERC i Junts, dues forces que no només rivalitzen sinó que semblen emmetzinades per un diagnòstic oposat de la situació. Tot i que el vot sobiranista és majoritàriament d’esquerres, el lideratge del Procés ha estat en mans dels hereus de CDC, que ara tenen al capdavant una firmant del manifest Koiné i un defensor de l’Institut de la Nova Història. La força menor però decisiva de la CUP, sempre fiscalitzant, sempre fora del poder i de la responsabilitat, complica la situació. I el PDECat és a un pas d’entrar al Parlament. ERC, després de tres anys defensant eixamplar la base, continua lluny del seu objectiu: el poc que guanya en les zones de frontera ho perd per la banda dels irreductibles. Les lleialtats nacionals semblen granítiques.

Acords. I, malgrat tot, els últims pressupostos de la Generalitat, impulsats per Aragonès, van rebre el vot de Junts, els comuns i la CUP. Junts i el PSC pacten a la Diputació de Barcelona. ERC, comuns i el PSC, a l’Ajuntament de Barcelona i al Parlament espanyol. Rere les retòriques de trinxera hi ha la necessitat de gestionar la complexitat i fer que les institucions funcionin. Però el país està enfadat, insegur i distret pels comptes pendents. L’independentisme, tot i la ferida oberta dels presos, ha hagut de tornar-se més flexible (especialment ERC, i no li surt gratis), mentre que els socialistes s’han encastellat en posicions cada cop més retrògrades, i els comuns no gosen (o no volen) arrossegar-los cap al terreny central, on les solucions són possibles. Això permetrà a Illa millorar resultats, però no estarà més a prop de la Generalitat. Perquè el seu partit representa, paradoxalment, els que no volen passar pàgina, els que volen cronificar el conflicte i la repressió.

stats