Civisme? Quin civisme?

La setmana passada el vicepresident nord-americà, J.D. Vance, va animar els seguidors del pòdcast del difunt Charlie Kirk a fer justícia pel seu compte i buscar a internet qualsevol persona que “celebrés” la seva mort, i va afegir: “No creiem en la violència política, però sí que creiem en el civisme. I no hi ha gens de civisme en la celebració d’un assassinat polític”.

Vance feia el que acostumen a fer els conservadors: recórrer a la gent i incitar els seus seguidors a buscar algú concret a qui fustigar. Aquesta mena de demagògia és extraordinàriament perillosa, perquè quan aquests justiciers no nomenats formalment s’adonen que hi ha pocs enemics reals, accepten qualsevol substitut. Dirigeixen la seva ira falsament alimentada contra innocents, grups marginats i, al final, contra gent com ells mateixos.

El civisme, la cortesia, és la fórmula de compromís que se sol exigir en el discurs polític; segons el que ens volen fer creure els seus adeptes, és el preu que cal pagar perquè t’admetin en un debat polític important; si no hi ha civisme no hi ha accés. Però aquest civisme –la idea que hi ha una manera perfecta i educada de comunicar-se per parlar de les diferències sociopolítiques– és una fantasia.

Els que demanen civisme creuen que podem combatre idees polèmiques, podem estar oberts a canviar d’opinió i podem exhibir bones maneres fins i tot davant d’importants diferències. Però, perquè hi hagi una atmosfera així, hauríem d’oblidar tot allò que ens fa ser qui som. Hauríem de creure que, tot i les nombroses proves en sentit contrari, el món és un lloc just i equitatiu. I no hi hauríem de tenir res a perdre.

Segons les fantasies del civisme, si mostrem cortesia en els nostres desacords, fem política com cal. Si som cortesos quan expressem idees intolerants, actuem d’una manera respectable amb gent a qui en realitat no respectem i que, al seu torn, no ens respecta. El comportament és l’únic que importa.

Als obsessionats amb el civisme els agraden sobretot els encantadors de serps eloqüents, ben vestits i amb un tallat de cabells impecable, que xiuxiuegen dolces intoleràncies. Els encantadors de serps conservadors pressionen perquè els marginats perdin els seus drets i llibertats i, de vegades, fins i tot perquè arrisquin la vida. Toleraran una manifestació, però només si us reuniu d’una manera ordenada, per causes acceptades culturalment, si no alceu la veu ni expresseu ira, i si no us quedeu més temps del que us han concedit.

En aquest marc, la descortesia és negar-se a rendir-se a l’odi, negar-se a somriure educadament a qui no et considera el seu igual; negar-se a eliminar les parts de nosaltres que resulten aparentment desagradables fins que no en quedi res. No tenir civisme, ser maleducat, vol dir assenyalar les hipocresies i la desinformació. Vol dir prendre nota amb precisió del que la gent diu, amb abundant documentació, i exigir-los responsabilitats per les seves paraules i fets.

Vol dir protestar contra la injustícia, partint de la base que la protesta no ha de ser tímida ni excessivament cauta. Vol dir exercir el dret a la llibertat d’expressió protegit per la Constitució. Vol dir creure en la ciència, la informació objectiva, l’educació pública i altres idees herètiques semblants. El civisme és una gàbia en què ens diuen que ens hem de tancar i, a sobre, després hem de donar les gràcies per l’empresonament.

I el concepte de dos grups –els cívics i els no cívics– es basa en la idea que tots juguem amb les mateixes regles i estem en igualtat de condicions, lliures de les desigualtats i les intoleràncies del món. Com he dit, el civisme, la bona educació, és una fantasia, perquè el nostre discurs polític no es produeix mai en el buit. Es produeix enmig de l’atractiu desgavell del món real. És ingenu, en el millor dels casos, creure que el civisme és més important que qui som, què defensem i com ho defensem.

L’administració Trump no té ambicions subtils. Tant si canvia el nom del Departament de Defensa pel de Departament de Guerra com si titlla els “esquerrans” en general de “terroristes nacionals”, deixa clar que hi ha enemics i aliats; hi ha un “nosaltres” i un “ells”.

Des del començament de la segona presidència de Trump, totes les normes polítiques que hi podia haver en el passat han quedat fetes miques una vegada rere l’altra. En aquesta nova anormalitat, no podem sinó observar amb incredulitat els nombrosos factors que estan destruint la nostra democràcia: la influència indeguda dels multimilionaris, el desmantellament de programes governamentals fonamentals, la persecució implacable d’immigrants indocumentats i el seu consegüent empresonament en instal·lacions inhumanes, i una llista cada cop més llarga d’altres horrors exclusius dels EUA. Però dir aquestes veritats és de mala educació, descortès i antiamericà. Dir aquestes veritats significa que no ets un d’ells, que no estàs protegit pels líders d’aquest país.

El Museu Nacional dels Drets Civils de Memphis és un testimoni del dur contrast entre el civisme i la falta de civisme. Creiem que estem molt ben informats sobre el moviment pels drets civils, i és veritat en el cas de molts de nosaltres, però sovint oblidem la violència crua i interminable del racisme institucionalitzat. Els blancs d’aquella època exercien el poder amb impunitat. Ruixaven els manifestants amb mànegues d’incendis i gas lacrimogen. Els tiraven gossos perquè els ataquessin.

En un dels apartats del museu hi ha la carcassa destrossada i cremada d’un autobús Greyhound que transportava uns “viatgers de la llibertat” (els Freedom Riders) a Alabama. El va cremar amb bombes incendiàries una turba de blancs irats, que després van apallissar els Freedom Riders quan fugien de l’autobús en flames. Els Riders volien cridar l’atenció sobre els estralls del racisme institucionalitzat. Els participants en les segudes de protesta exercien la seva potestat d’exigir el lloc que legítimament els corresponia en una societat lliure. Totes les seves protestes van ser cíviques i no violentes.

La no-violència no volia dir passivitat. Era una estratègia que pretenia revelar el brutal contrast entre les tàctiques de l’opressor i les experiències dels oprimits. Les protestes no violentes i cíviques van tenir com a resposta una total falta de civisme; és a dir, la hipocresia amb què actualment entenem el civisme o falta de civisme no és cap novetat.

Demanar civisme forma part de l’exercici del poder. És una manera de recordar als indefensos que la seva existència depèn de la voluntat dels que tenen el poder i que han d’actuar en conseqüència. És una exigència de control.

El civisme, la cortesia, es fa servir com una porra per deixar encara més clares les diferències entre “nosaltres” i “ells”.

Com a escriptora, com a persona, no sé viure ni escriure, ni tampoc tirar endavant, en un món on es pot considerar que lluitar per l’honradesa, la justícia i l’equitat és una falta de civisme, i on això pot comportar amenaces per a la meva vida o la de la meva família; un món on em preocupa que un Tribunal Suprem sense escrúpols intenti anul·lar legalment el meu matrimoni; on em preocupen els meus veïns i el meu entorn, vulnerables al poder sense control. Em preocupo i no paro de preocupar-me, i em sento impotent, enrabiada i cansada, però també reconec que no fer res és una opció inacceptable.

Cada dia llegeixo les notícies i amb prou feines soc capaç de processar-ho tot. M’agradaria saber quan arribarem a un punt de ruptura cultural en què, finalment, l’administració Trump vagi tan lluny que tot plegat ens faci sortir de la nostra zona de confort quotidiana. Miro els líders que hem elegit, sobretot els del Partit Demòcrata, i gairebé no els reconec. Com ja he escrit moltes vegades, ningú vindrà a salvar-nos, però mai m’hauria imaginat que els nostres líders hi estarien d’acord, que obeirien amb tanta antelació, que la seva estratègia política s’adheriria a les polítiques conservadores més que no pas a la defensa de les progressistes.

Estem en un moment molt perillós i delicat de la història dels Estats Units. Sobre tots nosaltres recau la responsabilitat de rebutjar la fantasia del civisme i optar per la reparació. Aquest país està trencat, però això no vol pas dir que hagi de ser per sempre.

Copyright The New York Times