Un dels camps que més han canviat les darreres dècades és el de com s’experimenta el sentit personal i col·lectiu de vida. Allò que també en diem la religiositat. Potser més i tot que el de la política. Tant, que ara mateix ofereix un panorama extremadament complex, per no dir confús. I voler-s’hi aproximar amb enquestes d’opinió a partir de com han estat els vells esquemes de creença i pertinença institucional eclesial no fa més que afegir confusió a la confusió. La qüestió ja ni tan sols és si es creu en Déu. El fenomen social de la creença i l’espiritualitat desborda tots els models emprats fins ara.
Veníem d’aquell mal anomenat “catolicisme sociològic” franquista que, barrejant adhesions forçades amb les honestes, permetia sostenir una narrativa d’homogeneïtat moral conservadora a benefici del règim. El seu descrèdit i posterior ensulsiada als anys seixanta del segle passat va donar pas a un país que, segons els estudiosos, es podia considerar dels més –si no el que més– secularitzats d’Europa i del món sencer. El professor Joan Estruch, però, ja va desemmascarar de bon principi aquell miratge d’un país de descreguts, amb una insuperable crítica al mateix concepte de secularització, a la qual, per cert, hauria estat molt útil que se li hagués fet més cas.
I és que la reculada de l’espai que ocupava l’Església catòlica oficial, en primer lloc, va anar de bracet amb l’explosió al seu interior de línies d’espiritualitat tan contradictòries que anaven des d’uns Cristians pel Socialisme, emmirallats en la teologia de l’alliberament llatinoamericà, passant pels capellans obrers, la consolidació d’un Opus cada vegada més obert, fins a arribar a les organitzacions més reaccionàries, com els Legionarios de Cristo. I me’n deixo un munt! Una multiplicació d’opcions que en lloc de sumar, restava. Però, en segon lloc, l’erm que deixava l’Església anava sent ocupada per tot d’experiències inspirades en el món oriental i que permetien restar fora –si més no aparentment– de les velles estructures de poder eclesial. Era l’anomenada, de manera global, new age (nova era). Esclar, sense oblidar la solidesa d’institucions més estables i discretes com les Esglésies evangèliques, entre més.
Però aquest segle XXI ha complicat més les coses. Primer, pels fluxos migratoris, que han suposat l’entrada de les organitzacions islàmiques en els seus diversos corrents. I després, al galop, l’arribada tant de les Esglésies d’origen llatinoamericà com, encara més subtilment, la penetració de les seves formes d’espiritualitat en el si de la vella Església catòlica. Una entrada que s’ha rebut amb els braços oberts perquè oferia un respir a la caiguda de clientela, però que l’ha forçat a fer els ulls grossos a estils estrangers de creença i de moral, a part de la introducció massiva de l’espanyol a la litúrgia.
Això és tot? De cap manera. Aquests darrers anys, a més, han renascut expressions d’una nova espiritualitat entre els joves, formalment al voltant de la mateixa Església catòlica, però de mal encaix en els seus patrons tradicionals. La magnitud d’aquest reviscolament és difícil de mesurar pel fet de situar-se a la frontera de les estructures i les formes de participació més tradicionals. En tot cas, és molt més gran del que es percep. Que hagi arribat a manifestar-se musicalment i estèticament en obres com Lux de Rosalía, al marge de si és una expressió franca o oportunista, és un símptoma clar de la rellevància d’un estat d’ànim que busca l’escalf en aquestes noves espiritualitats diguem-ne, més que tradicionals, clàssiques. Unes vivències per a les quals les velles classificacions entre progres i carques no serveixen de res.
Possiblement, en el marc d’aquestes noves espiritualitats, tant si s’abriguen a l’ombra de les Esglésies cristianes com d’altres confessions, la similitud de les necessitats de significació personal i col·lectiva que busquen podrien fer possibles noves formes de comunió interreligiosa, que en podríem dir nou ecumenisme i que ara, amb moltes dificultats, ocupen les velles organitzacions.
Només la continuïtat en el temps d’aquestes noves manifestacions juvenils ens dirà si som davant d’un rebrot passatger o d’alguna cosa substantiva. Dependrà de la seva capacitat d’organització autònoma o bé de buscar i trobar l’empara –si és que se les vol acollir– en les velles estructures eclesials, sempre que aquestes tinguin ganes i capacitat de renovar-se i entendre el valor dels qui ara truquen a la porta.
I crec que no estic parlant de res marginal ni irrellevant. Parlo de la recerca de noves maneres de donar un sentit sòlid a la vida per plantar cara a aquest món entossudit a fer-nos a tots febles, fràgils i vulnerables.
