ara.cat

En matèria de llengua, Catalunya és un país més aviat reactiu. Basta que un tribunal de tercera esmenti la immersió perquè els ànims s'encenguin, els polítics facin declaracions numantines i els activistes posin en marxa campanyes i manifestos. En canvi, quan tot un conseller de Cultura organitza una solemne conferència per donar a conèixer les seves idees sobre el català, els diaris hi responen amb breus anodins o amb l'estricte silenci i els columnistes fan l'orni. Possiblement, el titular més rellevant de la conferència que el conseller Mascarell va dictar el passat 12 de desembre és la proposta de situar la qüestió lingüística al mateix nivell que la del finançament. El pacte fiscal, en la seva visió, ha d'anar acompanyat del pacte simbòlic. La idea és tan ambiciosa com fer complir el preàmbul de la Constitució espanyola, on diu que la Nació espanyola ( sic ) proclama la voluntat de protegir tots els espanyols i els pobles d'Espanya "en l'exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions". Segons el conseller, aquest afany de justícia lingüística ha de prendre la forma d'una "ofensiva" pel català. En una conjuntura de retracció financera i de dependència parlamentària d'un partit que no simpatitza amb la causa, parlar d'ofensives podria ser un excés retòric. Però més enllà de la fortuna o el desencert del terme el més important és saber per boca del conseller que el Govern té el propòsit de sortir de l' standby en què havia caigut la política lingüística de Catalunya (llei del cinema a banda) des que Artur Mas va ser investit president de la Generalitat. Mascarell ha trigat gairebé un any a esbossar les bases de la política lingüística de la IX legislatura. En part, aquest retard era previsible, perquè CiU va guanyar les eleccions sense un veritable pla en aquesta àrea. Només cal llegir el programa electoral de la federació per a adonar-se que en matèria de política lingüística la cosa no va gaire més enllà d'un enfilall de vaguetats. D'altra banda, el conseller Mascarell no ha pogut desempallegar-se de dues herències històriques controvertibles. En primer lloc, la política lingüística de la direcció general de Política Lingüística continuarà sense abraçar tota la política lingüística, perquè la política lingüística escolar seguirà essent un vedat del departament d'Ensenyament. En segon lloc, la política lingüística se seguirà identificant amb la promoció del català, com als anys 80 del segle XX, en comptes de fer-ho amb la gestió del plurilingüisme, com correspondria als nous temps.Però malgrat aquests handicaps és oportú celebrar el coratge del conseller, que després d'haver dedicat un any a una sola agenda (la del cinema), és capaç de proposar quinze agendes diferents per als tres anys curts que queden de legislatura. De manera significativa, la primera agenda és l'estatal. Si el català és una llengua espanyola (en termes constitucionals), el català s'ha de beneficiar del suport estatal en comptes de ser simplement tolerat en nom de la conllevancia . La segona agenda és l'europea. Aquí Mascarell va ser realista i va parlar de fer avançar el català en comptes de prometre una oficialitat que sap que no arribarà. I també hi haurà una agenda internacional, en la qual l'Institut Ramon Llull tindrà un paper prominent. Aquest dia Mascarell no ho va dir, però en una compareixença parlamentària va declarar que li agradaria incorporar-hi la Comunitat Valenciana. Això enllaça amb la quarta agenda, que és la de cooperació amb (tots) els altres territoris de l'àmbit lingüístic. A banda d'aquestes quatre agendes diguem-ne geogràfiques, Mascarell va presentar un seguit d'agendes temàtiques, que inclouen dianes específiques (els joves i els immigrants), àmbits d'ús estratègics (la justícia, les empreses, el món digital) i alguns principis generals, com el binomi entre llengua i ciutadania, que Mascarell hereta directament del tripartit, sense abraçar per això termes equívocs com "llengua comuna". Més que discutir si les quinze agendes cobreixen tot el que s'ha de cobrir, o si la delimitació per agendes és correcta (grinyola una mica que els immigrants i la ciutadania vagin per separat), potser el que toca ara és celebrar que el Govern s'hagi posat les piles, com es diu col·loquialment, i donar un vot de confiança al conseller perquè en els propers temps comencem a notar que, més enllà del discurs abrandat de les línies vermelles, la política lingüística de la Generalitat comença a donar resultats.

ara.cat

ara.cat

COVID-19

Les quinze agendes del conseller

Ramón Juan fa història contra el Barça

Las grandes inundaciones amenazan El Maresme

Metges Sense Fronteres alerta del greu perill d’epidèmies a Ruanda (1994)

El TSJC manté per ara el 14-F i acabarà decidint en campanya

"Catalunya encara la campanya sense saber quin dia es vota", portada d''El País'