El fiscal general de l'Estat ,  Álvaro García Ortiz, arriba al Tribunal Suprem
10/12/2025
Escriptor
2 min

La guerra bruta judicial, o lawfare, a penes ja és notícia a Espanya. Ens hem d'entendre: ocupa portades i obre telediaris, però és qualsevol cosa menys un secret o una sorpresa. N'admeten l'existència, de manera més o menys oberta, diferents fiscals i jutges amb una ètica que encara els permet escandalitzar-se d'allò que veritablement és un escàndol i es produeix a ulls de tothom. El darrer cas és la condemna a qui fins fa poc va ser fiscal general d'Espanya, Álvaro Garcia Ortiz, amb una sentència que s'ha fet esperar quasi tres setmanes i uns raonaments jurídics que han fet tornar a endur-se'n les mans al cap, si més no, al sector progressista de l'àmbit judicial espanyol. Que el context de la condemna sigui un torcebraç de la fiscalia amb la parella de la presidenta de Madrid ho fa tot tristament comprensible. Que Ayuso és una intocable que ha superat diversos escàndols que haurien hagut de tenir conseqüències penals (només durant la pandèmia: compravenda de mascaretes sanitàries, construcció exprés de l'hospital Isabel Zendal, mort de més de set mil persones als geriàtrics de Madrid a causa dels anomenats protocols de la vergonya; aquesta mateixa setmana, amb un episodi de testimonis que no es presenten a declarar) és un fet sabut. Sabem ara que també en són, d'intocables, el seu nòvio i el seu assessor.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Com en el judici del Procés, la sentència del Suprem contra García Ortiz considera delicte un fet que no ho era (la publicació d'una nota de premsa: per al lector que no n'estigui al cas, el remetem a l'abundantíssima hemeroteca al respecte). També com en aquell cas, el to general del text desprèn aquell tuf orteguià del España y yo somos así, señora, aquella mena de fatalisme segons el qual les coses són com són i no poden ser d'una altra manera, que es troba al fonament ideològic mateix del nacionalisme espanyol.

La justícia espanyola viu immersa dins el nacionalisme banal que va descriure fa temps Michael Billig, i per això la majoria dels seus capitostos ni se n'adonen que fan això, justícia nacionalista. Acció judicial per defensar un estat de coses, un sistema de poder, que ells anomenen pàtria. Això que aquesta gent anomena “Espanya”, i se n'omplen la boca, no és altra cosa més que un sistema de privilegis del qual ells en són, a la vegada, custodis i beneficiaris directes.

Personatges com el jutge Marchena, que es permet fins i tot recol·locar al seu gust la seva filla dins la carrera judicial, o com la jutge Lamela, que va enviar els Jordis a presó preventiva sense motius després d'escoltar-los declarar mentre mirava el mòbil, és evident que no treballen des de la idea de la justícia com a servei públic, com a instrument del bé comú, que ha de prevaldre en una democràcia. Tanmateix ocupen els llocs més alts de la magistratura, i des d'allà es permeten fulminar des de ciutadans particulars (no si són parella d'una dirigent pepera) fins a fiscals generals de l'estat o presidents de la Generalitat. Quan parlem de cops d'estat des de les institucions ens referim exactament a això.

stats