Com Raphael

El dia que, finalment, obrin al vespre, les meves cinquanta millors amigues i jo anirem a prendre vi. Triarem un establiment on hi hagi bones copes, on hi hagi algú que estigui desitjant obrir una ampolla, per a nosaltres. “¿Una copeta de cava per començar?” Aquesta frase que és el preludi de tot, aquest primer moment, el de les bombolles. “Sí, gràcies”. I, a continuació, l’explicació de la casa que l’ha feta (amb aquell respecte), la glaçonera, tan bonica, potser amb altres ampolles.

Sopar té una qualitat superior a dinar, perquè és de nit i ja s’acosta l’hora d’anar al catre. Ja sé que es pot anar al catre de dia, però el sopar obre més portes. Després de dinar, pots anar a comprar un llibre, a treballar... Després de sopar només pots anar a fer una copa. És de nit, no hi ha llum, tothom és més guapo.

I llavors hi ha l’altra cosa. Allò d’anar al Poliorama i que el Viena (amb la porta que comunica el teatre amb el bar) estigui obert! Fer un cevapcice o un biquini (d’aquells planxats) i comentar l’obra. Anar al cine i, després, anar a fer un frankfurt (quan vas a un frankfurt sempre acabes demanant dos entrepans i dues cerveses) per parlar de la pel·li. Sortir de treballar o del que facis i anar a fer la copa de vi amb la colla (per criticar els absents).

Beneït sigui el que va decidir, segles enrere, que obriria un establiment on se servís menjar i beure perquè resultava que tothom tenia gana a la mateixa hora. Beneïts siguin els amos i treballadors de restaurants, que han aguantat, i que ara obriran a la nit i ens acolliran i ens veuran barallant-nos, estimant-nos, traint-nos, drogant-nos, emborratxant-nos, emocionant-nos davant la copa i davant del plat. Nosaltres cinquanta-una, com Raphael, sortirem de nit.

Empar Moliner és escriptora