El realisme i els miratges

BLOCS. La població catalana ara mateix es divideix entre enrabiats (els votants fidels del PP i de Ciutadans), motivats (els votants del PSC i la major part dels comuns), esperançats (una altra part dels comuns i potser la meitat d’ERC i el PDECat) i escèptics (la part més dura de l’independentisme, repartida entre els tres partits sobiranistes i en l’entorn de Puigdemont i Torra). La bona notícia és que els enrabiats són una clara minoria i que la resta tenen una cosa en comú: la satisfacció per veure com Rajoy, Soraya, Zoido, Millo i companyia fan les maletes i reben la justa condemna pel seu comportament indecent i, en molts casos, delictiu. Tenim doncs, a Catalunya, una mena de Bloc de la Decència, que a més té la virtut d’haver trencat -potser conjunturalment- l’aliança dels partits del 155, que justament ahir va deixar d’estar en vigor. Aquesta és la primera conseqüència positiva. La segona és que per fi tenim un govern català que, amb tots els defectes que es vulgui, pot encarar un programa realista de reparació dels estralls del 155, recuperació del paquet legislatiu impugnat en els últims anys i aprofitament dels rèdits de l’actual conjuntura de recuperació econòmica. Si fa les coses una mica bé, el bloc sobiranista pot començar a recompondre les seves malmeses files, entomar les eleccions municipals amb opcions de creixement i pressionar el nou executiu espanyol, que neix amb uns suports molt febles i amb la necessitat de no afavorir la crispació en el debat territorial, que només beneficia Ciutadans.

DIAGNÒSTIC. Per a molts sobiranistes tot això només són les engrunes. D’acord. El que voldríem és una nova llei d’amnistia que retornés els presos i els exiliats a casa, i una autèntica negociació bilateral que recuperés la idea d’un referèndum d’autodeterminació. Això no passarà, perquè Pedro Sánchez continua essent el mateix que fa una setmana va acusar de “racista” Quim Torra i va demanar la revisió del delicte de rebel·lió. I encara que l’accés al poder el tornés lúcid, es trobaria que no controla bona part del seu partit, i que la seva situació al Congrés és extraordinàriament fràgil. Sánchez té poc temps al davant i no té marge per fer passos en fals. A dins de Catalunya, els poders fàctics -com el Cercle d’Economia- parlen d’un acord “entre catalans” per reformar l’Estatut dins del marc de la Constitució, un plantejament totalment contradictori perquè justament la Constitució és el que impedeix als catalans ser subjecte polític. Un acord intern que ens deixi en mans del Congrés espanyol ja no és, per lògica, un acord intern.

Si som generosos en el diagnòstic, podem dir que, almenys, la idea de donar solucions polítiques al conflicte català es va imposant, excepte per a la minoria enrabiada; i si això és així és important que el sobiranisme s’hi presenti en les millors condicions possibles, és a dir, amb programa i lideratges, amb una acció de govern sòlida al darrere i amb l’autoritat moral que dona el fet d’haver deslliurat Espanya del govern dels corruptes sense demanar res a canvi. Que afrontem aquesta conjuntura és un exercici de realisme; però que donem per fet un canvi de paradigma a Espanya és un miratge. Si algú té la temptació d’oblidar l’1 d’octubre a canvi de quatre xavos i un acostament dels presos, perdrà el respecte de la gran massa sobiranista i es posarà en mans d’un PSOE que s’ha posat la pell de xai per estricta necessitat de supervivència.

Etiquetes

Més continguts de