03/04/2021

La realitat bifurcada

3 min
La realitat  bifurcada

DEMOSTRACIÓ. La velocitat supersònica amb què els representants de Junts van passar de bloquejar la investidura a donar per fet un acord “en setmanes o potser dies” indica que el que hem viscut al Parlament no ha estat una negociació fallida, sinó una batalla d’imatge. ERC, amb el seu acord previ amb la CUP, volia evidenciar que el gir a l’esquerra del nou Govern és inevitable; Junts, negant-li el suport a Aragonès, pretenia remarcar que els vots realment decisius són els seus. Un cop tothom ha demostrat el que volia demostrar, potser seria l’hora de pactar quins són els objectius del nou Govern i com es reparteixen carteres i despatxos. Si s’hagués actuat amb una mica de previsió, això hauria d’haver estat parlat i mastegat de fa mesos -des de la inhabilitació de Quim Torra tothom sabia que tard o d’hora ens trobaríem exactament en aquesta situació-, però sembla, per desgràcia, que els deures no estan fets.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

MADRID. A més, sembla que s’estan negociant coses que no tenen gaire a veure amb la gestió i la composició del nou Govern. Pel que sembla, Junts ha plantejat a ERC i la CUP que els tres partits independentistes actuïn de forma unitària al Congrés espanyol i, a més, que s’institucionalitzi el paper del Consell per la República. En el primer punt, hi ha raonaments d’una certa lògica: si Junts i ERC governen plegats, el més normal és que decideixin de forma unitària la relació entre la Generalitat i el govern espanyol. No pot tornar a passar que la taula de diàleg sigui boicotejada tant per la desídia del PSOE com pel boicot més o menys explícit del president Torra i el seu partit. S’ha d’apostar pel diàleg i fer-ho a fons, deixar que el fracàs -si es produeix- sigui atribuïble a la part espanyola. També seria desitjable, però és molt difícil, que tot l’independentisme estigués d’acord en la utilitat o no de donar suport al govern de PSOE i Podem enfront del PP (condicionant així l’actitud del PSC), o si és preferible una confrontació com la que practiquen Junts i la CUP. Però cada partit es deu als seus votants. La unitat d’acció que pretén Junts és inassumible per ERC tant per raons ideològiques com de correlació de forces. Quan CiU era la primera força a Madrid, mai no va suggerir una unitat d’acció semblant, i això és força revelador.

PUIGDEMONT. La qüestió del Consell per la República podria resoldre’s amb certa facilitat si hi hagués un acord de concepte i de relat. Però no hi és. Va quedar clar quan el portaveu de Junts, Albert Batet, va afirmar que “els principals èxits de l’independentisme en els últims tres anys” s’han produït a Waterloo. Una tal afirmació indica que Junts -o una part de Junts- s’ha aïllat de la realitat catalana. Pretendre “bifurcar” l’acció de govern, com va dir Batet, i subrogar tota l’acció exterior de la Generalitat a un organisme privat que té tot just 90.000 socis, que genera recel en bona part de l’independentisme, i indiferència en la resta del país, és un plantejament que com a mínim és poc democràtic i xoca amb la idea de Catalunya com “un sol poble”. En canvi, que els partits aprofitin l’actiu de Puigdemont com a símbol de la reivindicació catalana a Europa, i formin un comitè o organisme de caràcter antirepressiu, no governamental, amb una pota interior i una d’exterior (per què no en poden formar part els presos?) és una pretensió digna de consideració.

I si els tres partits tanquessin ja aquestes carpetes i parlessin de com pensen governar el país en els propers 4 anys, ens farien molt contents a tots.

stats