31/03/2020

La lluita per definir el nou ordre

5 min
Times Square buit a la ciutat de Nova York, els Estats Units

La pugna ja ha començat. En moments com aquests, les possibilitats de canvi, per bé o per mal, cap a una societat més igualitària o més autoritària, prorrompen com cavalls de carreres des dels calaixos de sortida.

Els polítics progressistes i conservadors plantegen propostes per modificar radicalment la societat nord-americana, redistribuir la riquesa, canviar les regles, redefinir prioritats. La pandèmia ha donat una excusa a l’administració Trump per intentar tancar les fronteres i, segons sembla, un pretext també per intentar assegurar la capacitat inconstitucional de detenir persones de manera indefinida. La diputada Ayanna Pressley, entre d’altres, tenint en compte que l’amuntegament de persones en males condicions suposa un risc per a la salut, ha advocat per reduir la població penitenciària: com a resposta a la crisi, alliberar persones en lloc de fer el contrari. Altres progressistes han mirat d’ampliar els drets dels treballadors i les baixes per malaltia i implementar noves polítiques que millorarien la vida de les persones fins i tot en temps de normalitat. Hi ha programes socials considerats inviables des de fa molt temps que podrien tirar endavant, i això també podria passar amb certes mesures autoritàries.

Tot desastre sacseja l’ordre antic: una catàstrofe sobtada canvia les regles i exigeix respostes noves i diferents, però decidir concretament quines han de ser es converteix en objecte de disputa. Aquesta mena de daltabaixos canvien la percepció de les persones sobre elles mateixes i la societat, sobre el que és important i el que és possible, i comporten, sovint, un canvi més profund i durador, de vegades un canvi de règim. Molts desastres evolucionen com les revolucions; la història ens dona molts exemples de calamitats que han provocat un canvi durador en un país.

Les conseqüències catastròfiques de l’huracà Katrina a Nova Orleans van generar una lluita pel poder semblant. En el procés de reconstrucció de la ciutat devastada pel fracàs dels dics de contenció, els conservadors van aconseguir unes quantes coses: totes les escoles públiques de Nova Orleans es van convertir en escoles concertades i els grans projectes urbanístics –que en general havien sobreviscut intactes– van ser desmantellats i van desplaçar milers de veïns empobrits. Però la ciutat també va eliminar una part de la corrupció del sistema judicial i penitenciari, va fer millores en els plans d’evacuació i va començar a abordar la seva vulnerabilitat crònica davant les inundacions mitjançant polítiques i infraestructures més sòlides i ecològiques.

Els canvis no van ser només locals. L’administració de George W. Bush, quatre anys abans, havia utilitzat l’11 de Setembre, una altra calamitat, com a pretext per desposseir els nord-americans de les llibertats civils, per entaular un parell de guerres que van ser una catàstrofe humanitària, diplomàtica i econòmica en elles mateixes i per ampliar la seva autoritat. De fet, la resposta governamental a l’11 de Setembre es pot veure sobretot com un intent de combatre i sotmetre no pas els terroristes i uns règims llunyans, sinó els mateixos ciutadans nord-americans. Per fer-ho, el govern es va dedicar a infondre por, retallar drets, demonitzar els musulmans, ampliar els seus poders i utilitzar idees de patriotisme bèl·lic per arraconar la dissidència. El fracàs per evitar els atacs d’Al-Qaida hauria pogut desacreditar el règim; el règim va intentar, com solen fer els règims, apuntalar la seva autoritat.

Aquesta autoritat es va ensorrar arran de la resposta insensible i incompetent de l’administració davant l’huracà Katrina, sobretot davant del desemparament dels habitants de Nova Orleans, majoritàriament pobres i negres, a la seva ciutat inundada. (Dos dies després que el Katrina arribés a la costa del golf de Mèxic i deixés sota l’aigua el 80 per cent de Nova Orleans, Bush va dir: "Crec que no hi ha hagut ningú que hagi previst la ruptura dels dics"; poc després, va arribar als mitjans de comunicació un vídeo enregistrat el dia abans de la catàstrofe en què es veia que advertien el president d’aquesta possibilitat.) La indignació per la reacció va soscavar el mandat de l’administració Bush. "Per a mi el Katrina va ser un punt d’inflexió. El president va trencar el seu compromís amb els ciutadans –va dir Matthew Dowd, de l'equip d'enquestadors de Bush–. "Vaig pensar: nano, hem begut oli. Estem acabats". Allò va ser el final de l’època de deferència posterior a l’11-S amb aquella autoritat en concret, i hi ha qui afirma que, al deixar al descobert el racisme purulent de la societat nord-americana, va aplanar el camí per a l’elecció d’un president negre uns quants anys després.

"Això és el nostre Txernòbil", va afirmar recentment un metge de la ciutat de Nova York. Sembla que el que va voler dir amb això és no només que el personal mèdic situat a primera línia corre un greu perill, sinó també que les autoritats institucionals estan fallant a la societat civil, de la mateixa manera que les jerarquies soviètiques, fins al Kremlin, van fallar en el desastre provocat el 1986 per un accident nuclear que va escampar la radiació a diversos països i que a Ucraïna va causar una contaminació de centenars de quilòmetres quadrats que s’allargarà durant mil·lennis. Uns anys després, l’home que encapçalava aquesta jerarquia, Mikhaïl Gorbatxov, va explicar: "L’accident nuclear de Txernòbil, del qual aquest mes farà 20 anys, va ser potser la causa real de la desintegració de la Unió Soviètica cinc anys després, fins i tot més que la perestroika que jo mateix vaig dirigir. Efectivament, la catàstrofe de Txernòbil va significar un punt d’inflexió històric".

Ningú sap encara què provocarà aquesta crisi. Però, com tants altres desastres, aquest ha revelat com estem d’interrelacionats, fins a quin punt depenem de la feina i la bona voluntat dels altres i estem immersos en sistemes socials, ecològics i econòmics, i fins a quin punt la prevenció o la supervivència davant d’una cosa que ens afecta d’una manera tan personal i profunda com una malaltia depèn de les nostres decisions col·lectives i les dels nostres líders.

Aquest desastre també ha revelat que miserable que és l’egoisme de l’administració Trump; els primers informes van suggerir –i un tuit presidencial ho va confirmar després– que el senyor Trump abordava aquesta pandèmia bàsicament en la mesura que afecta les seves possibilitats de reelecció, de manera que intentava minimitzar-la en benefici propi en lloc de respondre-hi com necessitàvem. Més recentment, ell i els líders republicans del Congrés han creat un paquet de rescat financer dirigit a les grans corporacions més que no pas als ciutadans i, en lloc de gestionar eficaçment el lliurament de material sanitari urgent, han fet propostes centrades a mantenir el mercat fort, i no pas a assegurar la bona salut de les persones.

¿Aquesta catàstrofe ens permetrà recuperar les xarxes de seguretat social que fa 40 anys que desmuntem? ¿Servirà perquè s’advoqui per una atenció sanitària universal? ¿Una renda bàsica universal semblarà una idea més raonable? A mesura que poblacions senceres s’hagin de quedar a casa i la despesa dels consumidors caigui en picat, ¿redefinirem el que és necessari i important i com satisfer les necessitats de les persones? ¿Potser el fet d’afrontar el canvi climàtic semblarà diferent en un món on el trànsit aeri i el consum de productes i de combustibles fòssils s’hagi reduït significativament, un món on sigui més possible imaginar un canvi general perquè ja hi haurà moltes coses alterades?

Encara no hi ha ningú que tingui respostes per a aquest tipus de preguntes, perquè el que ens diuen molts desastres és que no se’n poden predeterminar les conseqüències. Depenen del que fem, i això depèn de com interpretem el que està passant, i de què valorem i de com canvia això en un moment d’enorme trasbals. Juntament amb la lluita per superar un desastre, hi ha una lluita per definir què significa. Aquestes dues lluites són inseparables i fan sorgir un nou ordre.

Copyright The New York Times

Traducció: Marc Rubió Rodon