La reconquista de València: lletra als catalans pancatalanistes (1932)

De l’article de Carles Salvador (València, 1893-1955) a La Publicitat (24-IV-1932). Avui és el Dia Nacional del País Valencià. La tasca de Carles Salvador, poeta, mestre i gramàtic, va ser cabdal per a la difusió de la normativa de Pompeu Fabra a través de l’aprovació de les Normes de Castelló el 1932. A partir del 1949 va impulsar els cursos de llengua a Lo Rat Penat.

Deixeu-me exposar aquesta idea que d’un temps ençà pugna per grafiar-se damunt la nostra premsa: desitjo que València, ço és, el que ara diem el País Valencià, sigui reconquistat pels catalans. La reconquista material, territorial, fou feta sota l’alt guiatge del rei Jaume, i el nostre orgull de valencians és nat d’aquest fet històric. Ningú no ha sentit recança del tal fet. Ara demano la reconquista espiritual. […] No em desagrada, ja bé es pot comprendre, la bel·licositat del mot “reconquista”. Car avui València es gronxa entre la pròpia ànima i l’ànima castellana. I cal descastellanitzar-la. I per a aconseguir tal cosa, per a destruir el nostre actual atuïment col·lectiu, cal que una força germana, per no dir una pròpia força, catalana, ens prengui i ens animi; ens prengui i ens posi al seu mateix nivell d’actuacions pairals; que ens prengui i ens ajudi a alliberar-nos. Això fóra, senzillament, una nova reconquista. Entenc que l’Estatut de Catalunya serà aprovat més o manco destralejat, però aprovat a la fi d’unes fortes, sorolloses discussions si és que els republicans castellans volen una República, com nosaltres la volem, plena de pacífica convivència entre les diverses nacionalitats ibèriques. Cert que Catalunya tindrà aleshores una gran feina a fer: la de consolidar el migradíssim règim autonòmic obtingut. L’Estat de dret no serà l’Estat de fet, i per a aconseguir-lo hauran de vèncer-se, encara, resistències múltiples. Catalunya tindrà, verament, una gran tasca interior a fer, però en té una altra, importantíssima, a l’exterior del seu territori estricte: la valencianització de València, que és dir tant com la reintegració de València a l’Estat català. Catalunya obtindrà, ara, una estreta autonomia, però Catalunya no serà enterament lliure mentre València, Mallorques [sic] i Rosselló no formin part d’un sol mateix règim de govern, mentre algun d’aquests territoris no sigui autònom d’un mateix Estat català, federat o no amb altre Estat. Per a aconseguir aquesta unitat material i espiritual cal que la Catalunya estricta ajudi, amb totes les seves forces disponibles, a valencianitzar-nos. València tornaria amb tota naturalitat i normalitat a aquell Estat del qual mai no havien d’haver-la separada. [...] El patrici Manuel Folguera i Duran ens diu als socis de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, en el seu missatge presidencial, que aquesta gloriosa entitat, una vegada la Generalitat de Catalunya es faci càrrec de la codirecció de l’ensenyament, “encara pot realitzar una missió que, fins avui, per limitació de disponibilitats, tot just ha pogut insinuar, i és la d’estendre la seva actuació intensament a totes les terres de parla catalana, Mallorca, València i Rosselló, per fer-hi reviure per mitjà de l’ensenyament, el nostre gloriós idioma”. [...]