Com reconstruir el món postcovid

4 min

Per a milions de persones, la pandèmia del covid-19 ha reestructurat el món. O, per ser més exactes, la pandèmia ha exposat i ha agreujat les profundes desigualtats de raça, gènere i classe que afecten societats senceres, i ha posat en relleu la incapacitat de molts sistemes polítics per respondre-hi amb accions que protegeixin els drets humans i la dignitat. No podrem reconstruir el món després d’aquesta crisi, ni tindrem oportunitats de solucionar amenaces existencials més àmplies com el canvi climàtic, fins que no aconseguim instaurar novament un sentit d’esperança en la vida política i cívica.

Afortunadament, ja comptem amb un pla d’acció en la Declaració Universal de Drets Humans per traçar el rumb futur. La Declaració -adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 1948-és tan rellevant avui com ho va ser enmig de la devastació física i moral que va causar la Segona Guerra Mundial.

L’article 1 declara una veritat pertinaç amb claredat rotunda: “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets [...]”. Per fer realitat avui aquesta visió hem d’incentivar els líders perquè transcendeixin les bones paraules i es comprometin amb accions significatives, factibles i mesurables. Especialment, han de garantir una distribució mundial equitativa de les vacunes anticovid i proporcionar suport financer adequat als països més vulnerables davant la devastació del canvi climàtic.

Per començar, els països amb alts ingressos han d’actuar per assolir la meta del Compromís Anticipat de Mercat de Gavi i COVAX: lliurar almenys 1.000 milions de dosis de la vacuna als països més pobres del món l’1 de setembre del 2021, com a molt tard, i més de 2.000 milions de dosis a mitjans del 2022.

És tan moralment injust -en termes sanitaris i econòmics- com miop que els països rics acaparin vacunes contra el covid-19 per a les seves poblacions. Com més temps persisteixi el coronavirus i muti als països pobres i amb menys recursos, més lluny estarà la humanitat en conjunt de derrotar del tot l’amenaça que representa per a les nostres vides i el seu sosteniment.

Amb aquest mateix esperit, els líders del G-7 i el G-20 han de donar suport a les demandes de l’Organització Mundial de la Salut i l’Organització Mundial de Comerç per obtenir llicències voluntàries i transferència tecnològica per a la producció de vacunes. Si no ho fessin, haurien de donar suport a una exempció immediata de certs drets de propietat intel·lectual d’acord amb les normes de l’OMC, una decisió que recentment va comptar amb el suport del president nord-americà Joe Biden.

Lamentablement, en la seva recent cimera al Regne Unit, els líders del G-7 van ser incapaços de demostrar que entenen el nivell de responsabilitat que els correspon per solucionar les desigualtats exacerbades per la pandèmia. En termes més amplis, el covid-19 ha exposat les deficiències de les polítiques nacionalistes i populistes que menyspreen l’evidència científica i l’empatia. Cap país, independentment del seu poder o grandària, pot solucionar eficaçment i per si sol aquesta amenaça contra la salut pública.

És fonamental que els líders aprenguin dels seus errors i prestin atenció a les recomanacions del Panel Independent de Preparació i Resposta a la Pandèmia (IPPPR). Només els sistemes de salut adequadament finançats, integrats i organitzats podran fer front a les futures pandèmies i emergències sanitàries.

Tal com estan les coses, però, els fracassos del món ric per frenar el covid-19 han aprofundit el dèficit de confiança entre el Nord i el Sud globals. Això, al seu torn, dificultarà encara més un acord en una pròxima reunió diplomàtica internacional clau: la cimera climàtica COP26, que tindrà lloc a Glasgow al novembre.

Tots els països han d’augmentar els seus objectius de reducció d’emissions a curt termini abans de la COP26, i encara seguim esperant que els principals emissors ho facin. A més, els països rics han de reconstruir la confiança indicant com augmentaran les seves contribucions financeres per combatre el canvi climàtic -inclòs un augment dels fons per adaptació- per entregar els 100.000 milions de dòlars per any promesos durant molt temps per ajudar els països en vies de desenvolupament a combatre l’escalfament global i els seus efectes.

Hi ha dos fils conductors en aquests desafiaments compartits que afrontem per defensar els drets humans, superar la pandèmia i solucionar la crisi climàtica: la necessitat d’evitar l’autocomplaença i la responsabilitat d’actuar pel bé comú. En aquesta època de desafiaments tots podem inspirar-nos en un líder que mai va flaquejar en el compromís amb els drets humans i la justícia: Nelson Mandela.

És una ironia històrica que la Declaració Universal de Drets Humans fos adoptada el mateix any en què Sud-àfrica va establir el seu règim d’apartheid, però Mandela va entendre immediatament el seu poder i potencial. En un discurs el 1997 com a president sud-africà, va compartir la següent reflexió: “Per a tots els que ens oposem a aquest perniciós sistema, les senzilles i nobles paraules de la Declaració Universal van constituir un sobtat raig d’esperança en un dels nostres moments més foscos”.

Avui, més que mai, hem de redescobrir i reafirmar els principis de solidaritat i esforç comú presents en la declaració, que Mandela va articular tan poderosament durant la seva vida. La nostra tasca ara no és “reconstruir millor”, perquè no podem reconstruir a partir d’un statu quo que va portar a sistemes injustos i disfuncionals. Hem, més aviat, de “construir millor el futur”, armant els nostres esforços amb esperança, disciplina i determinació per crear un món sostenible, pacífic i just per a les generacions futures.