La reforma catalana de la hisenda local

El govern català, conjuntament amb el món local, ha elaborat una proposta per reformar els diferents àmbits que integren els governs locals (organització, ordenació territorial, tècniques de gestió pública, finançament, etc.). Precisament, aquest diari fa pocs dies va donar a conèixer els trets principals d’aquesta reforma.

Tot seguit faré una breu avaluació de la proposta pel que fa a la reforma de les finances locals. Cal dir que en general em sembla molt positiva i que va en la direcció encertada, si bé només dissenya els trets principals. De fet, coincideix amb les propostes que fa anys que he anat formulant, conjuntament amb la Marta Espasa, sobre com s’hauria de reformar la hisenda local.

El model de finançament local proposat té dos grans pilars: els tributs i el sistema d’anivellament de recursos. La tributació es basa en dues figures: l’IBI (l’impost sobre béns immobles) i l’IRPF. Es tracta d’una combinació molt adequada, ja que l’IBI dona estabilitat a les finances locals i l’IRPF els proporciona flexibilitat. El rendiment de l’IBI és estable en el temps perquè depèn d’unes valoracions cadastrals que no oscil·len d’acord amb els valors de mercat. D’un any a l’altre es pot preveure fàcilment què es recaptarà. Aquesta virtut també és el seu principal defecte: quan hi ha creixement econòmic i els valors de mercat de la propietat van en augment, el rendiment de l’IBI no creix si no hi ha una revisió dels valors cadastrals o no s’incrementa el seu tipus de gravamen. Per això, també és molt important la gestió del cadastre, sobre la qual la reforma comentada fa propostes assenyades, com la de millorar el sistema d’estimació dels valors cadastrals amb revisions generals cada cinc anys en el marc de l’Agència Tributària de Catalunya.

Poder disposar alhora de l’IRPF pot solucionar la problemàtica anterior. Aquest impost sí que és sensible al cicle econòmic. Per tant, quan hi ha bonança econòmica el seu rendiment creix de manera automàtica, però aquesta flexibilitat també constitueix un defecte, ja que en èpoques de recessió econòmica els ingressos generats per l’impost experimenten una davallada. Per això és bo poder disposar dels dos impostos. Estabilitat i flexibilitat es complementen.

La teoria hisendística ens diu que la imposició sobre la propietat és la figura més adequada per a l’escala local pel fet que, en tenir les bases imposables immòbils, no incentiva la mobilitat d’individus i factors productius entre municipis davant de diferències fiscals interjurisdiccionals. A més, molts serveis municipals van dirigits a la propietat (neteja, enllumenat, seguretat, etc.). No obstant això, també és legítim defensar la imposició sobre la renda en l’àmbit local. Cada vegada més els municipis subministren serveis dirigits a les persones (serveis socials, guarderies, cultura, etc.), per la qual cosa agafa sentit que es financin amb un impost sobre la renda personal. L’anàlisi del sistema comparat també ens indica que aquesta imposició està àmpliament estesa en la hisenda local d’altres països, com ara els nòrdics (Dinamarca, Suècia, Noruega, Finlàndia) i els centreeuropeus (Alemanya, Àustria, Suïssa).

La imposició sobre la renda hauria de ser només sobre la de les persones físiques, excloent-ne les jurídiques. En aquest punt difereixo de la proposta de reforma, que pretén gravar la renda de persones físiques i jurídiques. El motiu és que hi ha moltes dificultats tècniques per establir un impost sobre la renda de les societats a nivell local pel denominat efecte seu. Dit d’una altra manera: és difícil territorialitzar els beneficis de les empreses, ja sigui perquè operen en diversos territoris o perquè el seu domicili fiscal difereix del lloc de producció on es genera la renda. Per tant, els governs locals haurien de gravar només la renda de les persones físiques mitjançant un recàrrec sobre l’IRPF o establint un tipus sobre la seva base imposable, que en tot cas sempre hauria de ser proporcional.

De tota manera, és bo que els governs locals participin del rendiment fiscal de tota la renda generada al seu territori. Cal tenir en compte que molts serveis municipals beneficien l’activitat econòmica; per tant, sembla just que aquesta activitat contribueixi a la hisenda local. Però això no s’ha de fer gravant la renda de les persones jurídiques, sinó establint un impost local específic sobre l’activitat econòmica. Un tribut que s’hauria d’allunyar completament de l’actual impost sobre activitats econòmiques i que s’hauria d’inspirar en els tributs existents a Alemanya i França, que graven l’activitat econòmica a nivell local.

Una última qüestió a considerar és per a quina Catalunya està pensada aquesta reforma. Si és per a una que es mantingui dins de l’estat espanyol, serà difícil aplicar-la, ja que les competències de regulació del sistema tributari local són exclusives de l’Estat. En canvi, sí que és una proposta de reforma molt adequada per poder-la aplicar en un futur estat català. Esperem que pugui ser així.

Més continguts de