08/12/2021

La reforma laboral que ens cal

3 min
Sectors com l'hostaleria ens arrosseguen als salaris baixos, o és a l'inrevés?

La reforma laboral de l’any 2012, promoguda pel PP en circumstàncies d’emergència econòmica, podia tenir una raó de ser per desbloquejar la capacitat de creixement de l’economia espanyola, però no tenia sentit que es mantingués un cop recuperat el potencial de creixement. Els problemes de l’economia espanyola són de mala regulació laboral. En això no hi ha diferència catalana: l’economia catalana batega exactament igual que la del conjunt de l’Estat perquè les regulacions laborals són molt fortes i són idèntiques per a totes les parts de l’Estat –són competència exclusiva seva–. Tots els estudis fets des de fora no paren de subratllar la mala qualitat de la regulació laboral espanyola, que es concreta en taxes d’atur estructuralment molt elevades, taxes de temporalitat anormalment altes i una dualitat laboral (diferents condicions i regulacions) molt marcada en funció de l’edat. Són molts més els defectes del funcionament de les relacions laborals a l’Estat, derivats sempre de la multiplicació de contractes de baixa qualitat, que volien corregir rigideses heretades de l’Estatut dels Treballadors, però no els detallo tots. Han acabat creant un monstre.

El monstre es caracteritza per oferir més possibilitats de contractació precària que cap altre país del nostre entorn. Espanya s’ha especialitzat en oferir mals contractes de treball. No és que estiguem especialitzats en turisme, restauració, hostaleria i construcció i, com a conseqüència, tinguem contractes de treball precaris. La causalitat és la inversa. La multiplicació de contractes precaris –que és la nostra veritable especialització– promou l’expansió distorsionada de sectors que poden aprofitar bé aquests contractes. Pensem, per exemple, en una línia d’especialització que ens agradaria cuidar més: la recerca, en el seu sentit més ampli, des de la més bàsica a la més aplicada. Per a què serveixen els contractes precaris en el món de la recerca? Per a res. Els contractes pertinents han de ser contractes estables, indefinits, que animin els seus titulars a seguir en les mateixes empreses. En un món on el talent és molt mòbil, cal oferir bones condicions salarials i d’estabilitat.

La regulació espanyola excel·leix en oferir mals contractes i moltes empreses apareixen per aprofitar-los. Esdevé el paradís de la subcontractació, de l’externalització, de la temporalitat, del treball a temps parcial, dels contractes d’aprenentatge, dels de pràctiques, i un no parar de fórmules que no permeten establir relacions estables i duradores entre treballadors i empresaris. Quin sentit té, en aquestes circumstàncies, que un govern compromès en millorar la regulació laboral pari tanta atenció a interessos que ja són fills de la mala regulació? Quin cas s’ha de fer als que no volen prescindir dels negocis construïts sobre la base de contractes laborals que no voldrien per als seus parents, amics i coneguts? Quins factors d’atracció i d’expulsió construïm? ¿No seria millor agafar més distància d’agents socials tan implicats en allò que s’ha de canviar?

Les discussions actuals sobre la reforma de la temporalitat són un exemple del que estic dient. El govern central, que és qui té les competències en regulació laboral, vol canviar les regles de joc, però mostrant una equidistància amb els agents socials. No es pot tenir sempre equidistància, especialment quan cal lideratge transformador. La reforma del 2012 no va comptar amb cap equidistància i va ser molt transformadora. Aquesta en curs no cal que sigui antipatronal com aquella va ser antisindical, però ha de resoldre els problemes que cal resoldre, i el de la temporalitat exigeix solucions radicals perquè és la causa d’un mal model econòmic que tot ho perverteix i ho empobreix. El pèndol polític, social i econòmic va movent-se, i ho fa amb lentitud però amb moltes implicacions. Aleshores calia corregir els excessos regulatoris de l’Estatut dels Treballadors, però ara el pèndol és a l’altre extrem i cal corregir-ne els dèficits. Tenia distorsions prosindicals, però ara estem davant de distorsions antilaborals. Cal corregir dèficits i distorsions amb criteri i lideratge sense aspirar a una equidistància que no resoldrà res.

El futur de la qualitat i de la remuneració del treball està damunt de la taula. Portem molts anys de devaluació salarial i encara més anys d’empitjorament de les condicions laborals i de dualització del món del treball. N’ha resultat una fractura social que no pot agradar a ningú. Ens fa pitjors col·lectivament sense que els beneficis de l’empitjorament tinguin cap utilitat social. No augmenten l'ocupació que volem i que ens cal. Només multipliquen mals llocs de treball, dels que es creen un dia i l'endemà desapareixen. Que la voluntat de pacte, que ningú no agrairà, no enterboleixi el bon criteri que ha de presidir la reforma.

Albert Carreras és director d'ESCI – Universitat Pompeu Fabra