El regal de Trump a Putin

Donald Trump vol que s'acabi la guerra a Ucraïna. Volodímir Zelenski vol que s'acabi la guerra a Ucraïna. Molts altres presidents i primers ministres volen que s'acabi la guerra. Però Vladímir Putin no és un d'ells. La guerra a Ucraïna ha esdevingut el centre polític, psicològic i econòmic del seu règim.

Aquesta asimetria bàsica sembla condemnar qualsevol intent de pau negociada; de fet, és la raó principal per la qual no s'han produït negociacions de pau significatives en els tres anys i mig transcorreguts des que Rússia va començar la seva invasió d'Ucraïna a gran escala. Tot i això, Trump creu que té una solució. Diu que pretén utilitzar la seva habilitat negociadora i continuar augmentant la pressió econòmica fins que Putin no tingui més remei que aturar els combats.

Entre les ampul·loses publicacions a les xarxes socials, els terminis canviants, els anuncis erràtics –un dia un funcionari de la Casa Blanca diu que Trump es reunirà amb Putin només després que Putin es reuneixi amb Zelenski, i un altre dia Trump retira el requisit–, és fàcil passar per alt el fet que la política de Trump cap a Rússia segueix en gran manera la mateixa estratègia fallida emprada pel govern de Joe Biden, el primer govern de Trump i el govern de Barack Obama. Durant més d'una dècada, els Estats Units han respost a l'agressió russa mitjançant amenaces i imposicions graduals de sancions econòmiques. Que algunes de les sancions de Trump adoptin la forma d'aranzels no altera la naturalesa d'aquesta política.

La teoria convencional darrere de les sancions és que la pressió econòmica desestabilitza els règims, cosa que podria obligar el líder a canviar de rumb. En un escenari, les penúries generalitzades –atur, inflació, escassetat– provoquen el descontentament popular, fins i tot disturbis. En un altre, la contracció de l'economia i la pèrdua d'accés als mercats estrangers enfureixen les elits, que organitzen un cop d'estat o, si més no, obliguen el líder a canviar de rumb.

El problema d'aquesta teoria és que és errònia. Quan les sancions fan efecte, sol ser per empobrir la gent comuna. Les elits encara són riques, i la bretxa entre rics i pobres només fa que créixer. En lloc de fomentar el ressentiment contra el règim i les elits, això tendeix a unir la societat contra el país que imposa les sancions. Al capdavall, aquest enemic és lluny i es converteix fàcilment en una abstracció, mentre que les elits del país controlen els mitjans de comunicació, que emmarquen el conflicte. També controlen els llocs de treball i els béns, per la qual cosa resulta molt més costós odiar les elits de casa que l'enemic llunyà. I a partir de cert nivell, les dificultats porten la gent a abstenir-se fins i tot de pensar en política, perquè s'han de centrar en sobreviure.

Pel que fa a l'escenari del cop d'estat, Rússia ha demostrat clarament que les sancions tenen l'efecte contrari al desitjat. Els russos superrics que vivien a l'estranger i a qui han tallat l'accés als mercats occidentals i congelat alguns dels seus actius s'han traslladat a llocs com Dubai o han tornat a Moscou. Que el pastís econòmic es redueixi no vol dir que les elits comencin de sobte a conspirar per enderrocar el líder, una opció arriscada amb poques probabilitats d'èxit.

El model convencional dicta que les sancions s'imposin gradualment, després de durs advertiments. Això dona temps al règim rus per preparar-se per a l'impacte: subvencionar la producció nacional de béns que ja no s'importaran (les sancions de l'era d'Obama van fer meravelles per als agricultors i formatgers russos), prioritzar nous mercats d'exportació i trobar tercers països a través dels quals, per exemple, exportar petroli o importar tecnologia. També reforça els llaços entre Rússia i els països que ja estan sotmesos a sancions nord-americanes, com l'Iran.

I, tot i això, una presidència darrere l'altra ha pregonat les sancions com el seu principal instrument per aconseguir que Putin canviï d'actitud. Any rere any, els presidents dels Estats Units fan el mateix i esperen resultats diferents. En aquest sentit, Trump no és més boig que els seus predecessors.

Per als teòrics de la política exterior, bregar amb les limitacions de l'enfocament de la pressió econòmica és difícil, però per a Trump és gairebé impossible. Una vegada i una altra, ha demostrat que assumeix que tothom està motivat pels diners.

No és l'únic: molts analistes occidentals han suggerit repetidament que Putin buscaria sortir d'Ucraïna un cop la guerra fos costosa per a Rússia i, el que potser és més important, per a ell personalment. Tot i això, per més que Putin estimi la riquesa, ha demostrat que estima encara més el poder: el poder etern al seu propi país, que guanya mitjançant l'expansió de les fronteres de Rússia, i el poder al món en general, que guanya si fa que altres líders el temin. Trump sembla no ser conscient que, al reunir-se amb Putin, dona al líder rus exactament el que vol: una demostració del seu poder.

Trump fa regals addicionals a Putin a l'acceptar reunir-s'hi sense Zelenski i al deixar de banda la Unió Europea –encara que s'hi cités virtualment aquest dimecres–. Trump confirma el que Putin ha afirmat sempre: que el conflicte és realment entre Rússia i els Estats Units.

En el moment en què Putin entri a la sala de negociacions haurà aconseguit tot el que volia, a més de l'oportunitat de dir alguna cosa ocorrent sobre Alaska com a terra històricament russa (considerin-ho una predicció). Si la reunió no dona lloc a un acord, Putin no hi perdrà res. Si Trump en marxa amb les mans buides, en canvi, perdrà prestigi. Potser se sent motivat per acceptar alguna cosa, el que sigui.

Les condicions de pau que Rússia va oferir al juny no eren res més que una mostra més elaborada de les quatre coses que Putin ha exigit sistemàticament: territori, incloent-hi parts d'Ucraïna que Rússia no ha ocupat; la fi de l'ajuda militar occidental a Ucraïna; garanties que mai es convidarà Ucraïna a entrar a l'OTAN, i un canvi de lideratge a Ucraïna. Trump pot acceptar aquestes condicions, però Zelenski no les acceptarà mai. Putin té molt pocs motius per canviar les exigències.

Tot i això, si el dirigent rus s'inclina per ajudar Trump a quedar bé –que no és gaire probable–, podrien arribar a algun tipus d'acord d'alto el foc. Podria ser un alto el foc de temps limitat, supeditat a la retirada ucraïnesa de parts de l'est d'Ucraïna. Un acord així obligaria Ucraïna a retirar-se de les posicions que considera estratègicament importants, alhora que donaria a Rússia un parell de mesos per reagrupar-se abans d'atacar de nou, amb el pretext que Ucraïna no ha acatat les exigències russes. Una altra possibilitat que s'ha considerat és la prohibició de lliurar la guerra en territori enemic, o una treva aèria. Un acord d'aquest tipus salvaria vides a Kíiv i Odessa, que han patit els bombardejos russos dia rere dia, però també a les ciutats russes, que Ucraïna és cada cop més capaç d'atacar amb drons.

Per a Ucraïna, una treva aèria tindria un cost estratègic terrible. Seria encara un país en guerra. Seguiria governada sota un conjunt de disposicions d'estat d'emergència. Les famílies seguirien separades. El pitjor de tot és que la gent continuaria morint al front, als pobles i ciutats propers a la zona de guerra. La capacitat d'atacar dins del territori rus és l'únic avantatge negociador d'Ucraïna.

L'únic que podria obligar Putin a negociar de debò és la possibilitat d'una derrota militar. Sense aquesta perspectiva, s'acontenta de deixar que la guerra continuï per sempre. Perdre riquesa no li importa tant com Trump s'imagina, i no li importa perdre soldats.

Els Estats Units i l'OTAN sempre han tingut la capacitat de posar fi a aquesta guerra de l'única manera com es pot acabar: amb la derrota de Putin. Sistemàticament, han optat per no fer-ho i han confiat, en canvi, en velles polítiques fracassades. En aquest sentit, Trump també fa el mateix.

Copyright The New York Times