Les religions: destorb o impuls?
En el tema de les religions, l’Europa del segle XXI és l’excepció, no la regla. Ho dic pensant en el conjunt del planeta, no tan sols en Europa, on viuen una mica menys del 10% dels vuit mil milions d’éssers humans. La religió no està de moda en molts dels països del Vell Continent ni en alguns sectors de població jove dels EUA. En diversos ambients de les subcultures europees es considera la religió amb suspicàcia i fins i tot amb una certa agressivitat, i es propaga l’opinió que cal treure’s del damunt el llast d’una realitat que veu com a passada i ultrapassada.
També és cert que, al costat de la crisi de la idea de Déu, considerada per a molts com una hipòtesi inútil i acientífica, hi ha elements en la vella Europa que apunten al retorn de Déu a la història. Això es posa de manifest en el món de la cultura, de la ciència i dels rituals i festes populars quan són viscuts amb sentiment, al marge de folklores i propostes turístiques. Europa, de fet, es presenta dividida sobre el tema de Déu i es resisteix a abandonar les expressions religioses, sobretot si aquestes expressions estan carregades d’emotivitat.
Dit d’una altra manera, a Europa el Déu dels filòsofs té pocs adeptes, en té més el Déu dels científics, i sobretot la religiositat popular, que a Europa és majoritàriament –si bé no únicament– d’empremta cristiana. Aquesta religiositat té molta gent que la segueix, dins una diversitat de ritmes i intensitats. La principal dificultat amb què topa la religiositat popular és que sovint queda condicionada pel totpoderós “jo”. L’individu decideix en cada moment allò que vol fer, al marge de les regulacions dictades per les comunitats religioses. La religió, en sentit estricte, s’inscriu en la cultura del “nosaltres”, de la comunitat. Ara bé, quan el “jo” s’imposa, aleshores la religió es converteix en un àpat a la carta, arriben adhesions també a la carta i, a més, floreixen els sincretismes religiosos.
Si eixamplem la mirada arreu del món, més enllà de la policroma Europa, val a dir que la religió no ha de demanar permís per fer-se present en les idees i les formes culturals, en els debats i les conviccions de les persones. La religió és un factor important en les societats mundials, on hi ha unes àmplies majories que la sustenten i en faciliten la pràctica. Òbviament, la religió mai no s’escapa dels perills que amenacen qualsevol gran realitat social: hom se’n pot aprofitar, pot ser manipulada, pot justificar violències inconfessables i comportaments que no tenen res a veure amb Déu. La confessió religiosa més pura pot caure en mans indignes que la converteixin en una màquina de fer diners o de corrupció o d’abusos de tot tipus. El pecat de la persona que és religiosa resulta doblement connotat: per la gravetat de l’acte en si mateix i per l’engany amb el qual es capgiren uns principis proclamats de paraula però no d’obra.
Per això els grans dirigents religiosos exerceixen una governança estrictament espiritual, no vinculada amb la política o l’economia, ni amb els poders fàctics del moment. La religió autèntica afirma la presència de Déu i, en conseqüència, la defensa dels pobres i dels qui no tenen veu, dels mancats de defensor i dels qui se senten isolats, bandejats o condemnats, dels ferits i dels desesperançats, dels qui són víctimes de la guerra o dels qui maten, induïts o obligats o encegats.
Hi ha molts habitants de la Terra que dipositen la seva esperança en els dirigents espirituals de les religions respectives, perquè desconfien dels grans interessos i dels jocs de poder que es mouen darrere allò que en ciència política s’anomena geoestratègia. Ho vaig veure de prop en una visita recent a l’Iraq, un país destrossat el 2003 per una cruel dictadura local i alhora pels bombardeigs occidentals indiscriminats, ran d’un col·loqui celebrat a les ciutats de Najaf i Bagdad entre catòlics i xiïtes, que era promogut per l’Institut al-Khoei i la Comunitat de Sant’Egidio. El papa Francesc i el gran mestre Ali al-Sistani són uns bons exponents de la paraula espiritual i lliure, que molts creients –i no creients– esperen dels homes de religió.
És Pasqua, la gran festa cristiana. Molts pobles tenen dret a ressuscitar i a mirar el futur amb esperança. Molts estan convençuts que les religions poden ser motors d’una nova humanitat, en la qual les bases siguin la fraternitat i el respecte de l’altre i de la seva dignitat. Aquests són uns fonaments sòlids amb què la religió, quan és fidel a si mateixa, ajuda a construir un món que ressuscita.
