El 13 d’octubre de 1909 va ser afusellat, al castell de Montjuïc, Francesc Ferrer i Guàrdia. Un tribunal militar l’havia condemnat a mort atribuint-li, sense cap mena de prova, haver promogut els aldarulls de la Setmana Tràgica, aquella revolta barcelonina provocada per la decisió de Maura, president en aquell moment del consell de ministres, de cridar a files els reservistes per portar-los al Rif a combatre contra els aixecaments que s’iniciaven en aquell moment. La majoria dels reservistes eren grans, pares de família, d’origen humil, i no van acceptar aquesta decisió. Les lluites van ser molt dures: van morir gairebé 100 persones –la majoria civils–, se’n van empresonar unes 2.000 i 5 van ser afusellades. Un era Ferrer i Guàrdia, per dur a terme un càstig exemplar.
En efecte, l’execució de Ferrer no va passar inadvertida. Hi va haver protestes i manifestacions a moltes ciutats europees, fins al punt que aquest fet va desencadenar una campanya periodística, la “campanya ferrerista”, que va ser un dels elements cabdals de la caiguda del govern Maura. Qui era Ferrer i Guàrdia, i per què el seu assassinat va causar tanta indignació?
Francesc Ferrer i Guàrdia ha estat un dels millors i més importants pedagogs de Catalunya, i això era amplament conegut a Europa. Més encara: avui segueix existint un monument en memòria seva a Brussel·les, finançat per subscripció popular, i té uns seixanta carrers dedicats a la seva memòria a França, a Bèlgica, a Portugal i al Brasil. Ferrer i Guàrdia, anarquista, lliurepensador, va ser el creador de l’Escola Moderna, l’any 1901; una escola que va ser clausurada diverses vegades, i definitivament l’any 1908.
Què va ser l’Escola Moderna? D’una manera sintètica es pot dir que promovia una educació laica, racionalista i coeducativa, una enorme innovació, combatuda frontalment per l’Església. Amb la voluntat d’educar sobretot les criatures de la classe treballadora, tan abandonada en aquell moment: a Barcelona, l’any 1900 un 55% de la població era analfabeta o no tenia cap estudi, especialment les classes baixes i les dones. Però, alhora, el criteri de Ferrer és que l’escola no ha de separar les criatures per classes socials, formant guetos, sinó que cal educar conjuntament diferents estaments, perquè altrament estaran condemnats a no entendre’s. El que sorprèn també, en contrast amb les formes doctrinàries i memorístiques de les escoles de l’època, és l’obertura de la seva pedagogia cap al coneixement científic, l’observació i la recerca, seguint, en certa manera, els principis de la Institución Libre de Enseñanza, tan important en la renovació del pensament espanyol de finals del segle XIX.
La influència de l’Escola Moderna sobre la pedagogia posterior va ser immensa. De fet, en podem retrobar els rastres en tota la gran obra pedagògica de l’Ajuntament de Barcelona, des del primer pressupost de cultura fins al final de la guerra, i també posteriorment, en la mesura que les circumstàncies ho van permetre. Pere Vergés, director de l’Escola del Mar, va ser alumne de l’Escola Moderna, i en molts moments va parlar de la importància de la formació rebuda. La pedagogia de Ferrer va inspirar l’obra del CENU, el programa educatiu de la Generalitat durant la guerra, un dels projectes escolars més avançats que conec. Més encara: moltes de les innovacions educatives que s’han consolidat amb els anys tenen la seva base en el pensament de Ferrer, i d’altres encara són avui projectes de futur.
Malgrat el deute que l’escola catalana té amb Ferrer, no s’ha fet res fins ara per anul·lar la seva condemna i reivindicar el seu llegat educatiu. Cal felicitar-nos, doncs, pel fet que la Fundació Ferrer i Guàrdia hagi pres la iniciativa de llançar un manifest dirigit a tota la ciutadania reclamant l’anul·lació de la condemna i el reconeixement públic d’un llegat de cabdal importància. Un manifest signat fins ara per l’Ajuntament d’Alella –Ferrer va néixer en aquesta població, i encara s’hi conserva casa seva–, la Federació de Moviments per la Renovació Pedagògica, la Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana i algunes persones que hem treballat sobre l’educació a Catalunya. Esperem que aquests dies, quan el manifest es faci públic, el signin moltes més entitats i persones, fins a convertir-se en un clam que no tingui aturador.
Una societat que no reconeix els i les que més han aportat a la vida col·lectiva està renunciant a la seva pròpia història. I quan, a més, han estat víctimes d’una injustícia monstruosa, destinada a servir d’escarment per a qui vulgui canviar coses fonamentals, necessitem absolutament actuar, exigint l’enaltiment i la reparació.
