20/05/2021

La resistència a vacunar-se

5 min
La vacuna D'ôxford AstraZeneca

A principis del segle XX, era força habitual que els nens patissin la tortura de les malalties infeccioses o veiessin com n’eren víctimes altres membres de la seva família. Les criatures es posaven molt malaltes i morien a casa. Els que els sobrevivien –els nostres avis i besavis– estaven molt familiaritzats amb les imatges, els sorolls i les olors de la mort, i també amb la desaparició de germans o de fills encara petits.

Per sort, fa molt de temps que vam deixar enrere aquestes experiències traumàtiques. Centrant-nos en els Estats Units, els nascuts a partir dels anys 50 pertanyen a les generacions malcriades per les vacunes. El més probable és que no sàpiguen què és la diftèria ni que va ser una de les principals causes de mortalitat infantil als EUA abans que es generalitzessin les vacunes. Tampoc es poden posar en la pell d’un pare o una mare que veu impotent com el seu fill no para de tossir fins a morir a causa d’aquesta infecció bacteriana.

Vaig arribar a aquesta conclusió quan escrivia un breu llibre sobre la pandèmia del covid-19. Estudiant les mesures polítiques i científiques adoptades al nostre país, em va interessar el mecanisme pel qual ens hem oblidat de la nostra vulnerabilitat i fins i tot hem arribat a menystenir o desconfiar de vacunes que han salvat un nombre elevadíssim de vides. A finals de març, quan celebràvem la fita mèdica de les noves vacunes basades en l’ARNm –que ensenyen a les nostres cèl·lules a produir unes proteïnes que desencadenen una resposta immunitària contra el virus–, un de cada quatre nord-americans deia que no es vacunaria contra el covid-19.

La història del desenvolupament de les vacunes durant el segle XX és plena d’alts i baixos, en què s’alternen els avenços en les ciències mèdiques i la desconfiança i les teories de la conspiració arran d’una sèrie de contratemps o fracassos. Les vacunes noves anaven gairebé sempre acompanyades d’informes sobre possibles riscos i efectes secundaris, i de vegades hi ha hagut accidents terribles: com a mínim n’hi va haver un que va afectar milers de persones, que van caure malaltes a causa de la inoculació que les havia de protegir.

Nick Oplinger, de quinze anys, rep la vacuna de Pfizer després que Pennsilvània autoritzés la vacuna per a més grans de dotze anys, a la farmàcia Skippack a Schwenksville, Pennsilvània.

Tot i així, les vacunes han erradicat la major part de les malalties que antigament van turmentar la ciutadania. Els nens nord-americans ara en reben 15, que els protegeixen contra patologies com l’hepatitis B, el xarampió, les galteres, la rubèola, la diftèria, el tètanus i la tos ferina. El 1900 als Estats Units la mitjana d’esperança de vida al néixer era de 46 anys per als homes i 48 per a les dones. La d’un nadó nascut el 2019 és de 79 anys. A conseqüència d’aquests èxits, els nord-americans són ara un dels pobles amb més protecció mèdica de la història de la humanitat. I aquesta protecció ens ha fet autosuficients i poc amics dels riscos.

Tot i això, al voltant del 40% dels adults nord-americans són obesos, molts d’ells amb problemes de salut relacionats amb aquesta obesitat, i la taxa de mortalitat infantil, que està baixant des de fa dècades, és encara més elevada que la de moltes economies avançades. El 2009 un grup d’alts càrrecs militars jubilats va calcular que més de la meitat dels joves nord-americans no serien aptes per incorporar-se a l'exèrcit perquè superen els límits de pes o per problemes de salut. I l’esperança de vida, que ha experimentat un creixement constant durant la major part de la història del nostre país, ha baixat aquests últims anys.

Però l’hivern del 2020, quan el covid-19 es va escapar de la Xina, es va introduir en avions i creuers i va arribar a Washington i Califòrnia, la nostra autosuficiència era tan gran que fins i tot molts experts creien que els Estats Units esquivarien la pandèmia.

Això va coincidir amb l’antipatia que un sector del país sent per la ciència i els experts. Durant dècades, unes determinades indústries i els seus lacais del món de la política han negat uns fets comprovats científicament per potenciar uns beneficis sense regulacions: per exemple, la lluita de la indústria sucrera amb la ciència sobre el tema de l’obesitat; la minimització dels perills de fumar per part de la indústria tabaquera, i el moviment de negació del canvi climàtic.

Les teories de la conspiració, així com les acusacions de difusió de notícies falses durant el cicle electoral de 2016 i els anys posteriors, han posat de manifest i promogut la desconfiança en els experts. En el fons del lema de Trump, “Make America great again”, hi ha la idea que, si una cosa funcionava bé a l’època dels meus avis, també em funcionarà bé a mi. Entre aquesta gran quantitat de gent que pensa així, el respecte als que tenen un doctorat s’ha vist substituït pel sentit comú de tota la vida i un ressentiment creixent.

Crec que un dels motius d’aquests dubtes sobre les vacunes és el que jo en dic la “mala ciència” de la Guerra Freda. Els efectes dels assajos d’armes nuclears a l’aire lliure i els experiments de control mental fets per la CIA amb víctimes involuntàries, així com els tripijocs secrets a l’Àrea 51 –un destacament militar al desert de Nevada–, i el desenvolupament clandestí d’armes biològiques en una base de l’exèrcit a Maryland, ajuden a explicar per què tants nord-americans estan disposats a creure’s les teories de la conspiració i a desconfiar de la història oficial.

I ara ha arribat un virus que s’ha estès per tot el món i que veiem actuar en temps real des de Nova York fins a Rio de Janeiro, Londres i Bombai. La pandèmia ens ha obligat a conviure amb el que la ciència ens havia fet oblidar: un sofriment de tal abast que d’una manera o altra ens ha afectat a la majoria de nosaltres, amb més de 163 milions de malalts a tot el món i com a mínim 3,3 milions de morts.

Alhora, però, ens hem beneficiat d’un gran èxit: el desenvolupament i distribució de les vacunes a una velocitat que ha batut tots els rècords. Això ha salvat un nombre elevadíssim de vides i ha permès que, per fi, el nostre país comenci a recuperar-se.

Soc optimista i crec que aquesta experiència compartida augmentarà la confiança en la vacunació i en els miracles de la ciència mèdica, obra dels humans, no de Déu.

Nina Burleigh és periodista

Traducció: Lídia Fernàndez Torrell

Copyright The New York Times

stats