El respecte a la llei (1936)
Peces històriques
De l’article de Joaquim Pellicena (Valladolid, 1879 - París, 1938) publicat a La Veu de Catalunya (18-VII-1936) el mateix dia en què tot se n’anava en orris. És, per tant, un text “profètic” de qui llavors, com a director de La Veu de Catalunya, era el periodista més significat del catalanisme conservador liderat a la Lliga per Francesc Cambó (Verges, 1876 - Buenos Aires, 1947).
[...] Lluís Duran i Ventosa [polític de la Lliga Catalanista], publicava fa poc en aquest diari un article titulat “La causa veritable i l’únic remei” on hi havia aquestes paraules sintètiques: “No seran dictadures del proletariat, ni dictadures de dretes, les que salvin Espanya. Mentre no canviï la mentalitat general i la concepció del paper que correspon als Governs i a l’Autoritat; mentre no es convenci tothom que la llei ha d’estar per damunt de tots, com a única garantia dels ciutadans, la situació no podrà tenir remei.” Sí. El que cal, cada dia amb més insistència i amb més convicció, mentre ens sigui materialment factible, és combatre totes les idees de violència, blasmar tots els crims de les diverses formes de terrorisme, realitzar tot el que sigui al nostre abast per a crear un clima de convivència civil a les terres d'Espanya, treballar perquè tothom es sotmeti als imperatius de la llei. Hi ha qui a la presència del que passa avui a les terres d'Espanya renega de la democràcia i de la llibertat. Però ¿és que hi ha ningú que es pensi que a Espanya vivim ara dins un règim de llibertat i democràcia? A un país on, fora de Catalunya, fa cinc anys que no es celebren eleccions municipals generals, i en fa tretze que no es celebren eleccions provincials, ¿pot dir-se que regeixi un règim de democràcia representativa? Evidentment, no. Però aquest règim de democràcia representativa existeix avui als pobles més cultes, més rics, més lliures, més feliços d'Europa i de fora d'Europa: a l'Imperi Britànic, als Estats Units d'Amèrica, a França mateixa, malgrat el parèntesi del Front Popular, a Bèlgica, a Holanda, a Suïssa, a Dinamarca, a Suècia, a Noruega, tan semblant pel nombre dels seus habitants a Catalunya. ¿A quin país organitzat en dictadura, els habitants gaudeixen en conjunt d'un benestar comparable al que gaudeixen els habitants d'aquells Estats organitzats en un veritable règim de democràcia representativa? Aquesta és una altra realitat indefugible. Per raons de patriotisme elemental, nosaltres preferim que Catalunya s'assembli més a Noruega, com a exemple, que no a la Veneçuela del general Castro o del general Gómez. Quant a la primacia dels problemes que ens inquieten i ens preocupen, no hi pot haver per a nosaltres, ni com a partit ni com a poble, cap altre problema superior al de la pròpia significació i al de la pròpia personalitat. Aquest és el problema de la nostra pròpia existència. Totes les altres coses són per a nosaltres circumstancials i passatgeres. No digueu que han fracassat la llibertat i la democràcia representativa perquè hi hagi pobles i homes que no han sabut fer-se'n dignes. Els que han fracassat, si de cas, són els pobles i els homes que no han sabut organitzar-se en una societat civil lliure. […] És evident que, per a tots nosaltres, fora molt més còmode no participar en les aspres polèmiques de l'hora. Hi ha, però, deures irrenunciables de patriotisme, que ens obliguen a insistir en aquests punts fonamentals un dia i un altre dia. Els que somnien solucions de violència, pensin que, creat un ambient de lluita i d'odi, creat un clima de guerra civil, creada una atmosfera d'hostilitat irreductible, mai no podran saber si acabarà per triomfar la solució de violència que ells desitgen o la solució de violència contrària. […]
