15/02/2022

El retorn d'Alianza Popular

3 min
Uns joves se salten els uns als altres.

Fa gairebé 45 anys, el 15 de juny del 1977, els electors espanyols van haver de decidir a les urnes què volien fer amb el seu passat recent. No, no m'he equivocat: això del "passat" no és cap errada. En aquell precís context, inquirir pel futur era una quimera en la mesura que, amb l'excepció de les constants vitals del general Franco, tot seguia igual. Existien diverses possibilitats: des d'assumir amb entusiasme el llegat de la dictadura fins a provar d'esborrar-la amb una ruptura clara i inequívoca, passant per l'opció de metabolitzar-la a còpia d'amnèsia, gestualitats ambivalents i símbols envernissats. Amb diferents fraseologies, tonalitats ideològiques i maneres d'exercir el lideratge, aquesta fou justament l'opció guanyadora: els dos primers partits, UCD (6.310.391 vots) i PSOE (5.371.866 vots), van obtenir en conjunt el 63,76% dels vots escrutats. El franquisme explícit d'Alianza Nacional del 18 de Julio, que era la força ultradretana que va obtenir més vots (67.336), Reforma Social Española, les dues faccions de Falange, Fuerza Nueva, etc. van arreplegar ben poca cosa. Enmig de tot això hi havia Alianza Popular. No era un partit de l'extrema dreta tronada però tampoc combregava, evidentment, amb l'opció amnèsica d'UCD o el PSOE. Els votants els identificaven amb el franquisme "bo", és a dir, amb una idealització de la dictadura basada en identificar la formació d'una classe mitjana extensa que abans no existia amb les polítiques econòmiques de la dècada de 1960. Resulta, però, que dins d'aquella Alianza Popular hi havia des de la democràcia cristiana toveta de López Rodó fins a la dreta pura i dura de Fernández de la Mora. Van obtenir 1.504.771 vots, el 8,21% del total, 200.000 vots menys que el Partit Comunista d'Espanya.

La presència de Vox a la política espanyola ara ja és clara, indiscutible. Ho acabem de veure a les eleccions de Castella i Lleó. Això no significa, però, que Vox tingui avui la més mínima possibilitat d'assolir la presidència del govern espanyol ni res que s'hi assembli. Si més no, cap prospecció demoscòpica seriosa apunta en aquesta direcció, ni a curt ni a mitjà termini. Això vol dir simplement que el seu destí o està lligat al del PP o serà exercir una forma o altra d'oposició, cosa que a la llarga acaba desgastant molt. "La irrupció de Vox, l’únic guanyador clar dels comicis, ve a recordar-li a Casado una obvietat: el PP ho tindrà molt difícil per arribar a la Moncloa sense aquests socis tan incòmodes", deia fa poc David Miró en aquest mateix diari . Certament sembla una obvietat; si l'observem de més a prop, però, l'assumpte adquireix uns altres matisos. Resulta més o menys clar que els vots a Vox d'aquestes eleccions autonòmiques provenen en la seva major part de votants de Ciutadans. Si retrocedim encara una mica més en el temps, aquests vots pertanyien abans al PP o al PSOE, no a una extrema dreta que llavors encara era extraparlamentària. Qui són, doncs, tota aquesta gent? En la mesura que Pablo Casado, per exemple, fa constants referències històriques a l'España sin complejos o expressions anàlogues, la pregunta obliga a retornar al dia 15 de juny del 1977. El que es va acabar decidint en aquell moment era el grau de rubor que aquests complejos havien de suscitar en les generacions futures. Aznar encara va considerar convenient referir-se públicament al "movimiento nacional de liberación vasco" o afirmar que parlava català en la intimitat. En aquesta mateixa escala d'expressió pública de l'acomplexament, Casado està situat en el zero absolut. És justament això el que fa que el seu partit s'acosti cada vegada més a aquella Alianza Popular de finals dels anys setanta on el paper malhumorat de Gonzalo Fernández de la Mora ara el faran els de Vox, i el rol de xaiet moderat de López Rodó l'interpretarà, entre d'altres, Núñez Feijóo. 

Vist des d'aquesta perspectiva, els 45 anys de viatge ideològic del PP no han servit de gran cosa. Tornen a estar situats a la casella de sortida, amb figures polítiques emergents com Isabel Díaz Ayuso que recorden els personatges més extravagants i disposats a fer el ridícul de la Transició. Ara bé, aquesta inesperada refundació de la vella Alianza Popular basada en un pacte més o menys estable entre el PP i Vox té un preu, evidentment. Alianza Popular mai no va ser percebuda per l'electorat com el centre polític. Mai. És altament improbable que un artefacte d'aquesta mena, on hi ha Ortega Smith pel mig, per exemple, arribi a ocupar ara en l'imaginari col·lectiu el preuat espai de la centralitat. 

Ferran Sáez Mateu és filòsof