Rosalía i el retorn de l'espiritualitat

A l'article d'aquesta setmana Ferran Sáez aprofitava el nou disc de Rosalía per advertir-nos contra la temptació de llegir la popularitat d'un cert tipus d'espiritualitat com si fos "la deriva d'una recerca de sentit en un món ultrafragmentat". El misticisme amb què treballa la cantant de Sant Esteve Sesrovires al seu nou projecte és el que Sáez anomenaria una "espiritualitat postmoderna", que, per la seva imbricació en la lògica del mercat, seria directament incompatible amb la transformació de la consciència que el mateix disc invoca. Coincideixo amb el diagnòstic, però m'agradaria aprofitar-lo per parlar del món cap al qual aquesta operació artística s'adreça, perquè podem estar segurs que les grans dives del pop són lectores molt atentes de l'època en què viuen, i que Rosalía vulgui fer art i negoci d'un cert retorn a l'espiritualitat vol dir que aquest cert retorn no se l'ha inventat pas ella, sinó que flota en l'aire, a veure qui sap donar-li forma i aprofitar-lo.

Oscar Wilde va escriure De profundis (en català a Edicions de la Ela Geminada) durant una condemna a la presó molt dura. El text és una carta dirigida al seu amant Lord Alfred Douglas, perquè Wilde va passar dos anys engarjolat justament per aquesta relació homosexual, que els tribunals van sentenciar com a "indecència repugnant". Durant aquest temps, Wilde va desenvolupar conviccions espirituals profundes i, alhora, deia que continuava sent incapaç de creure en el sentit tradicional: "Quan penso en la religió, sento com si volgués fundar una ordre per a aquells que no poden creure: la Confraria dels que no tenen fe, podríem anomenar-la, on en un altar, on no cremaria cap ciri, un sacerdot, al cor del qual no hi hauria pau, podria celebrar amb pa sense beneir i un calze buit de vi. Tot, per ser veritat, ha de convertir-se en una religió. I l'agnosticisme hauria de tenir els seus rituals no menys que la fe".

Què vol dir que "Tot, per ser veritat, ha de convertir-se en una religió"? Aquí, Wilde està establint una diferència crucial entre la realitat dels fets i la nostra manera de relacionar-nos-hi. S'entén molt més fàcilment amb el doble sentit que en anglès té la paraula "true", que vol dir "veritable", però també "fidel". La idea és que els éssers humans no en tenim prou amb la veritat factual per saber com actuar en el món, sinó que l'acció és el resultat de prendre's les veritats amb una seriositat determinada. Igual que la religió necessita repetició, pràctica i devoció, per ser fidels a una veritat no en tenim prou amb topar-hi una vegada i que després se l'endugui una torrentada de veritats descontextualitzades, que és talment el tipus d'atenció a la veritat que fomenta la internet actual. Tenir a dins del cap la informació que el canvi climàtic és una realitat o que la nostra societat és més desigual avui que fa dècades és una cosa, actuar com si això fos veritat potser és una altra.

No cal dir que el món torna a parlar d'espiritualitat perquè hi ha una crisi política. No és res especial, perquè gràcies a la història sabem que l'espiritualitat sempre torna en moments de dificultat material, justament perquè la fe és la possibilitat de mantenir-se fidel a uns principis, a unes veritats, en absència d'una recompensa òbvia i immediata per seguir-los. A la inversa, és comprensible que durant les dècades de bonança es llencessin a la paperera de la història categories com ara el sacrifici, la redempció i l'esperança, en nom de la utilitat, la reforma gradual i l'optimisme. De l'Homo economicus a l'ètica de les cures, els últims anys hem vist que les teories de la naturalesa humana en voga ens deixaven sense certes eines fonamentals per entendre i combatre la davallada.

Com sabem, aquest retorn és ambivalent. A priori, l'està capitalitzant una sensibilitat conservadora. Ja hi ha mil crítiques al videoclip de Berghain per mostrar Rosalia fent tasques domèstiques perquè es podria llegir com l'apologia d'una espiritualitat individualista i despolititzada. Però, si continuem amb la idea que l'espiritualitat és una certa forma de relacionar-se amb les veritats, l'experiència quotidiana pot ser el primer pas d'un camí molt més radical.

En la seva versió més immobilista, la religió entén la fidelitat com una adhesió acrítica al col·lectiu dels propis en contra d'un altre col·lectiu que és identificat per seguir una religió contrària i incompatible amb la nostra. Aquí l'objectiu és la guerra permanent. En una versió que jo trobo molt més radical i, per tant, molt més exigent i commovedora, la religió és la fidelitat a principis universals que serveixen de pont entre el particularisme propi i la possibilitat d'actuar conjuntament amb els altres. I, sobretot, la religió també és la possibilitat de crear llaços de solidaritat prou forts per no vendre's a les primeres de canvi. La crisi de l'esquerra avui es podria traçar fins al moment en què va deixar morir el conjunt de pràctiques i rituals que mantenien vives les seves veritats més radicalment universals i en va delegar el compliment a la burocràcia i al mercat.