Ricky

Aquest diumenge, la Penya va perdre davant del Real Madrid. Aquest és el titular objectiu que es va publicar a tot arreu, però el que es va viure a l’Olímpic de Badalona va molt més enllà dels titulars esportius. El dia era especial i, per això, el pavelló es va tornar a omplir –com feia temps que no passava– amb més d'11.000 persones. Aquesta temporada, ja abans de començar, oferia als seguidors del Joventut un al·licient extraordinari: la tornada de Ricky Rubio a casa.

Diumenge, davant d’un rival fort i que, tradicionalment –també per raons polítiques–, fa molt de goig vèncer, el públic va demostrar des del primer segon del partit que es disposava a empènyer amb la seva força els jugadors que hi havia a la pista. El fet que Ricky Rubio sortís de titular ja va ser un missatge ben rebut, amb somriures, crits d’ànim i aplaudiments a dojo.

I en Ricky no va decebre. Ja no per la seva qualitat –a aquestes altures, inqüestionable–, sinó per la seva actitud. I les grades van entendre el missatge. Cadascuna de les seves jugades era ovacionada sonorament, i quan la pilota no entrava a la cistella el lament corejat per la multitud devia arribar clarament a l'oïda del jugador.

D’això volia parlar. De la comunió que es pot crear sense cap paraula entre un ídol i els seus seguidors. Òbviament, ha passat centenars de vegades abans amb altres esportistes, o amb cantants, o amb actrius. Però en aquest cas –n’estic convençuda–, el diàleg que es va establir era més profund. La gent no aplaudia només una bona assistència o un esforç en defensa. El públic de l’Olímpic volia fer arribar a Ricky Rubio el seu agraïment per un gest que va més enllà dels èxits esportius: es tractava de posar en valor el gest de reconèixer els orígens i tornar a casa, i d’agrair la seva manera de tornar: implicat, motivat, generós.

El moment àlgid va arribar quan en Rubio va fallar una cistella que semblava cantada. El jugador va fer evident el seu enuig, la seva decepció, i el públic, com si tothom s’hagués posat d’acord, es va posar dempeus i va deixar anar crits d’ànim, i va ser ben bé com si aquella multitud volgués abraçar-lo i dir-li que no passa res, que estem contents de tenir-lo a casa encara que la pilota de vegades no entri. I en el fons, també quedava clar que, davant de la sinceritat amb què en Ricky havia compartit els seus problemes de salut mental, tothom volia mostrar-li una empatia extra.

La Penya va aguantar dignament la primera meitat de partit, però va arribar un moment que el Reial Madrid es va posar deu punts amunt i qui més qui menys va pensar que allò ja seria difícil remuntar-ho. Però els jugadors havien decidit que no es donaven per vençuts. I al pavelló es van viure moments d’èxtasi que, tanmateix, no van acabar aconseguint el triomf. Amb cinc punts avall al marcador al final del partit, tot l’Olímpic va dedicar una llarga ovació a l’equip. El Joventut de Badalona, la Penya, és un club amb una trajectòria llarga i molt concreta, i aquell partit subratllava una manera de fer particular. I no és que no ens agradi guanyar, però hi ha coses que són més importants.