27/10/2021

El risc d’endinsar-nos en la foscor

3 min
D'esquerra a dreta, Pedro Sánchez, Nadia Calviño i Yolanda Díaz, el dia 20 d'octubre, el Congrés.
'El risc d’endinsar-nos en la foscor': l'article de Josep Ramoneda en àudio

1. Inquietud. Sabem realment on som? Aquest cap de setmana he estat a París. Era una vertadera festa de resurrecció. Poques vegades he vist tanta gent al carrer i tan pocs estrangers. Els parisencs han decidit que ja era hora de tornar a omplir bars i botigues (que cada cop tanquen més tard). Un miratge? El govern austríac, amb tota solemnitat –i per boca de la ministra de Defensa, Klaudia Tanner–, anima la ciutadania a preparar-se per a una gran apagada, que donen per segura a mitjà termini. Si Àustria se sent amenaçada, deu haver-hi raons perquè ens hi sentim tots. És signe del temps: no aconseguim sortir del present continu, la distopia apareix en escena de manera recurrent, per dir-nos el que els poders no volen reconèixer: els mecanismes de governança global fallen i, així, només podem afrontar el futur amb inquietud. Àustria ens ha posat la por al cos. I a França ha retornat el debat sobre l’energia. Macron està decidit a apostar fort per la nuclear veient les amenaces que venen. Puja el soroll de fons.

2. Lleugeresa. Aquí, en canvi, estem encallats en les pugnes entre socis saborosament alimentades per una premsa conservadora que té un objectiu ben clar: esberlar la coalició de govern. Només cal veure uns quants titulars: "Díaz decidida a dur Sánchez al límit per la reforma laboral" (El Mundo); "Brussel·les desconfia d’un govern dividit per la reforma laboral" (Abc); "Sánchez cedirà en la renovació del CGPJ a costa de Podem" (La Razón). I per si no era suficient, el Banc d’Espanya, principal poder contramajoritari, defensa la reforma laboral del PP.

La batalla política en curs no té cap secret. Amb l’esfondrament de Ciutadans, l’escenari s’ha clarificat: hi ha dos blocs definits, un enfront de l’altre: PP/Vox contra PSOE/Podem i la majoria parlamentària que els dona suport. Hi ha uns pressupostos per aprovar i unes eleccions en la llunyania. Els pressupostos són una oportunitat de marcar punts davant uns electors cada cop més enfadats. Tota negociació de pressupostos ha de començar amb un no, per fer pujar el preu de l’aposta. Però tothom sap també que, per elemental racionalitat amb un esquema com l’actual, no hi ha més remei que trobar la manera d’arribar a acords. Assolir el punt òptim per a totes les parts no és fàcil: tothom ha de fer concessions i tots tenen por de perdre els més enrabiats i exigents de cada casa.

És la inquietud de Podem, que després de la sortida de Pablo Iglesias busca una ubicació que no signifiqui reduir el nínxol. I és la preocupació de l’independentisme, amb els seus líders sempre tan susceptibles a l’acusació de traïdors. Però uns i altres saben que l’alternativa al govern espanyol actual és el retorn de la versió més radicalment conservadora de la dreta espanyola: unitat patriòtica sense límits i judicialització permanent de la política. Dit d’una altra manera, cal negociar, cal pressionar al màxim, cal aconseguir objectius concrets, cal saber portar el PSOE al punt límit, és a dir, a fer les concessions necessàries per no enfonsar-se, però sabent que si cau hi aniran tots al darrere, i entrarem de ple en una fase obscura, amb una dreta envalentida, davant la qual no és possible fer-se fantasies: ni amb l’etern deliri de com més malament, millor, ni amb la idea que els grans acords de ruptura només es poden aconseguir quan governen els qui representen la màxima intransigència. Podria ser així en una situació en què l’Estat se sentís realment amenaçat, que no és, ni de lluny, la nostra, com es pot veure cada dia.

Per tant, hi ha d’haver exigència, s’ha de forçar Sánchez a sortir de la seva comoditat: no pot pretendre que tot li surti de franc. Però, per molt que alguns sectors econòmics catalans i les seves terminals polítiques puguin especular amb el retorn de la dreta, la majoria ha d’entendre la magnitud de la catàstrofe que suposaria en un moment en què ja hi ha massa pulsions al món que van en la direcció autoritària. Prou fosc és l’horitzó perquè la manera que alguns tenen d’entendre la defensa dels principis ens condemni a una doble dosi de foscor.

Josep Ramoneda és filòsof