Qui riu l’últim
Aquesta dita tradicional –qui riu l’últim, riu millor– és el que explica el fatigós epíleg de les negociacions d’investidura. Si no passa una sorpresa majúscula, Pedro Sánchez serà president amb els vots de tota l’esquerra i dels nacionalismes català, basc i gallec, i això és així perquè cap de les peces integrants d’aquest nou Frankenstein es poden permetre l’opció B, és a dir, una repetició electoral i el risc d’una majoria de dreta i ultradreta com la que ja està fent estralls al País Valencià i a les Illes Balears.
Si no s’ha fet públic l’acord amb Junts és perquè dijous, de forma sorprenent, el PSOE i ERC van anunciar l’amnistia i el traspàs de Rodalies, amb “verificació” inclosa, i Carles Puigdemont es va trobar sense un titular prou llaminer per fer-se espai a les portades de l’endemà. Em resulta incomprensible que Junts per Catalunya no exigís al PSOE un protagonisme indiscutit per al president de Waterloo, i encara més, una marginació explícita d’ERC en el procés negociador, ja que els vots republicans es donaven per descomptats. Però l’únic trumfo real de Puigdemont, fins ahir, era la foto que es va fer amb el número 3 del PSOE, sota una gran imatge al·lusiva a l’1 d’Octubre (èxits simbòlics, tants com vulguis). Divendres, Junts va decidir ajornar el seu vistiplau per demostrar que, com diu Josep Martí Blanch, “Puigdemont és qui aguanta més i qui tanca el bar”. Jaume Asens ha dit que l’acord està al 95%, i si el que queda no es tanca fins a la setmana que ve serà perquè les veritables estrelles són les últimes a aparèixer a la catifa vermella; això és de primer de vedetisme.
No negaré que en l’acord del PSOE i ERC hi ha serrells de l’amnistia que cal revisar (“no podem deixar cap soldat a l’estacada”, com va emfasitzar Jordi Turull), ni que el traspàs de Rodalies, per molt “integral” que sigui, pot ser un regal enverinat si no s’obté un finançament just (i, per tant, retroactiu); també és evident que la condonació del deute acabarà estenent-se al conjunt de les autonomies, també a les que ara bramen contra l’acord, i que no hi ha rastre d’autodeterminació i ni tan sols de pacte fiscal. Però mirat en conjunt, ERC no es pot queixar del suc que ha tret dels seus set diputats; sobretot si tenim en compte que, a sobre, Pere Aragonès pràcticament s’ha garantit el suport del PSC als pròxims pressupostos del Govern.
El cas és que ara, si Puigdemont tira el barret al foc, posarà en perill l’amnistia, com a mínim; però si pacta, difícilment podrà tornar a parlar de “compromís històric” i el seu balanç tindrà les mateixes grandeses i misèries que tenen totes les negociacions. Excepte que es guardi un roc a la faixa que suposi un salt qualitatiu en les relacions entre Catalunya i Espanya (i que jo seré el primer a celebrar). Però al cap i a la fi el diàleg deixarà d’estar demonitzat i els últims quatre anys de retrets entre independentistes passaran a la història com un episodi molt lleig que ens podríem haver estalviat.
Tant Junts com ERC tenen ara una missió conjunta, encara que la facin per separat: han de remarcar que aquest acord no és una graciosa concessió del PSOE, sinó un queixal arrencat a l’Estat amb l’ús de la força –democràtica, per descomptat–. En aquest punt, la histèria de la dreta espanyola ajuda i conforta molt. Ni el català al Congrés, ni el català a Europa, ni l’amnistia, ni els diners, ni els trens no s’haurien aconseguit sense la perseverança independentista. Ni el PSC ni Sumar haurien mogut un dit si no haguessin vist perillar la seva posició. Però de vegades saber guanyar és més difícil que saber perdre, i no estaria de més recordar que, després de l'última investidura de Sánchez, i després dels indults, qui va riure últim (electoralment) va ser Salvador Illa.
