I si fos una oportunitat?

Votar mai és un problema. Però votar i prou tampoc soluciona tots els problemes

Aquests dies sento amb insistència el missatge que la repetició d’eleccions és un fracàs. Per terra, mar i aire. I els que més ho repeteixen, curiosament, són els polítics. Els mateixos que, legítimament, han considerat que s’havien de posar condicions perquè no tot s’hi val per governar. Rajoy -registrador de la propietat, recordem-ho- ho basa tot a no fer res i assenyalar el fracàs dels altres. Quico Homs ha dit que les noves eleccions són un fracàs estrepitós. Estrepitós, ha dit, quan ha estat quatre mesos fent veure que la cosa no tenia res a veure amb ell. Pedro Sánchez cita Podem com a culpable un minut sí l’altre també. Iglesias igual però al revés. Albert Rivera, en la primera entrevista que concedeix, afirma al titular: “Els líders hem fracassat”. Però segueix sent candidat, com si aquesta afirmació no l’interpel·lés...

Votar mai és un problema. Però votar i prou tampoc soluciona tots els problemes. I aquesta obvietat potser ens l’hauríem de repetir en veu alta més sovint.

El nostre és un sistema parlamentari. No hi ha segones voltes. Però hi ha mecanismes per repetir les eleccions si no hi ha les majories suficients, ja no només per investir un president sinó per acordar un programa de govern mínimament significatiu. Aquestes són les regles democràtiques de les quals ens hem dotat, sense que ningú hagi plantejat i articulat les majories necessàries per dotar-nos d’una alternativa millor. Tornarem a les urnes perquè, davant de contradiccions evidents, segueixen sent la millor manera per decidir. Encara ara em costa entendre que tots aquells que parlen de fracàs per repetir eleccions haurien considerat un èxit un govern bloquejat i incapaç de tirar endavant un projecte de país amb un mínim de sentit.

No es pot tenir tot al mateix temps i sense preu. Hem passat d’un sistema de bipartidisme imperfecte a un de quatre partits sense majories absolutes. La ciutadania vol més pluralitat, d’acord. Però el preu associat és menys estabilitat o més cessions, i això és un canvi que vol el seu temps. Aplaudir el que ens sembla bé -com l’absència de majoria absoluta- i queixar-nos del que ens sembla malament -que no hi hagi govern a la primera- no sé si és el camí més adequat.

Hi ha frustració perquè tornar a votar exactament el mateix és dir als ciutadans que vam votar malament, i això fa enfadar

Un altre tema, diferent, és que pugui entendre el sentiment d’afartament i de frustració de bona part de la població. Afartament perquè tornar a votar sis mesos després exactament el mateix cansa i, de fet, el 26 de juny l’abstenció serà una de les variables que caldrà observar amb lupa. Frustració perquè tornar a votar sis mesos després exactament el mateix és tant com dir als ciutadans que vam votar malament, i això fa enfadar.

Però potser és aquí on hi ha la clau de volta. ¿I si no tornem a votar exactament el mateix -que a més a més hem vist com ha acabat? ¿I si ho plantegem en positiu i encarem aquestes noves eleccions com una oportunitat per aprendre dels errors i satisfer les mancances?

Hauríem de conjurar-nos per exigir un esforç a les forces polítiques: ¿podem no tornar a votar exactament el mateix sinó alguna cosa millor?, ¿podem encarar el 26-J com un aprenentatge respecte al 20-D? Plantegem el 26-J com el que és: unes noves eleccions en lloc d’una segona volta interpretada al marge (qui perdi o guanyi un diputat serà perdedor o guanyador moral dels comicis sense que això suposi pèrdues o guanys significatius).

Des d’aquest punt de vista, tindria tot el sentit canviar candidats, canviar programa i canviar relat. No fer-ho és tant com dir als ciutadans que els anteriors resultats del 20-D ja t’estaven bé. Amb l’excepció de l’aliança Podem - Esquerra Unida (que té pinta de ser més tàctica que estratègica), no sembla que res d’això hagi de passar.

Queda, però, un altre camí per recórrer, i té a veure amb la campanya. Els homes (sí, tots homes) que les dirigiran seran els mateixos: Moragas, Luena, Errejón, Villegas, Grau, Sabrià o Cuminal. Però, més enllà de les estratègies que dibuixin, hi ha una cosa que depèn de nosaltres. Del que fem amb el nostre Twitter, amb el nostre comandament del televisor, del que preguntin els periodistes.

Podrien canviar candidats i relats, però no passarà: els homes (sí, tots homes) que dirigiran la campanya són els mateixos que el 20-D

Ara que ja sabem tots si als candidats els agrada més la carn o el peix, de quin equip de futbol són i com parlen a la televisió, podríem exigir un altre tipus de debat de tot allò que no vam poder saber al desembre i és important. ¿Com pensen retallar els 14.000 milions d’euros que exigeix Brussel·les? ¿Com crearien llocs de treball a part de parlar de la derogació total o parcial de l’última reforma laboral? Quin paper real -i com l’articularien- jugaria Espanya en la crisi dels refugiats? Quin model econòmic proposen, més enllà de dir reindustrialitzar? Quines reformes institucionals proposen, més enllà de dir regenerar? Quins noms pensen per a possibles ministres i per què? Quin paper pensen jugar pel que fa a les forces sobiranistes, a part de dir que no hi seran -però segueixen fent la mateixa campanya de sempre-? Per què es torna a la pantalla de la consulta quan en teoria el plebiscit del 27-S la donava per superada?

¿Podem imaginar debats diferents? ¿O entrevistes més rellevants? ¿Converses més audaces? ¿Podem donar per sabut el que ja sabem i dedicar-nos a esbrinar la petita gran política que ningú clarifica? Els mitjans de comunicació i els ciutadans tenim en aquesta campanya una responsabilitat addicional. Si volem votar diferent, sense sentir-nos cansats, o enfadats, podríem intentar tenir un altre tipus de debat públic. Podríem intentar que aquestes noves eleccions fossin, en lloc d’una repetició, una oportunitat. Si fos així, els resultats en escons potser serien semblants, però els resultats en termes de fortalesa democràtica serien, segur, molt millors.

Més continguts de