1. El col·lapse era això. La pluja continuada, les esllavissades, el mur de l’AP-7 i el greu accident de tren a Gelida han paralitzat el país durant una setmana. En nom de la seguretat, Renfe, Adif, el ministeri d’allà i el govern d’aquí han fet un paper d’estrassa que no tindrà conseqüències per a cap de les quatre institucions públiques. Per a la gent i per a les empreses privades, sí. Els petits drames personals empipen molt a qui els pateix, però són tan sols un efecte col·lateral que fa pessigolles al poder. L’enrabiada d’un usuari no acostuma a anar més enllà d’una frase testimonial de queixa en un Telenotícies. La condemna d’haver-te de buscar la vida o de l’embús perpetu no penalitza mai els qui manen.
2. Al marge de les situacions excepcionals, el caos dels trens de proximitat ja era un mal incorporat a les nostres vides. A Rodalies no hi ha retards: hi ha rutines. L’espera forma part del servei, com els seients durs, els vagons plens o els grafitis que tot ho empastifen. La gent, amb un conformisme entrenat, no protesta gaire. Quan la cosa s’allarga sense explicacions per megafonia, fa un cop d’ull a una aplicació de mòbil que mai no diu la veritat del tot. L’avís anuncia un retard de deu minuts que acabarà sent de vint. Hi ha llocs al món on hi ha persones, amb les butxaques plenes, que paguen per alentir el temps. Retirs espirituals, balnearis, ioga en boscos escollits, caps de setmana sense cobertura. A Catalunya no cal gastar-se tants diners ni anar tan lluny. N’hi ha prou amb passejar fins a l’estació, validar un bitllet i intentar agafar un Rodalies un feiner qualsevol. Abans la pregunta clixé en una primera cita era “¿Estudies o treballes?” Ara el nou format a l’hora de conèixer algú és preguntar-li, senzillament, “¿Rodalies o treballes?” Ja està tot dit.
3. ¿Qui no coneix el cas d’algun matrimoni que ha acabat com el rosari de l’aurora per culpa de la Renfe? Posem per cas, una parella de Granollers que porta vint anys de casats. Ell teletreballa i ella, en canvi, baixa i puja cada dia a Barcelona, a fer d’advocada. El marit, que es queda a casa, té una amant i aprofita cada minut per treure el ventre de pena. Com que la dona torna amb Rodalies, ell ho té tot calculat perquè no l’enxampin. Fins al dia que, oh miracle, la R1 surt puntual, no té cap incidència tècnica, la catenària no fa figa, la dona arriba a casa a l’hora i es troba el Josep Maria fent un do de pit. Com a advocada, de seguida té els papers del divorci a punt.
4. Amb Renfe –res de nou– sempre hi ha anuncis. Plans de millora, traspassos que són la cançó de l’enfadós i inversions promeses amb terminis que s’allarguen com els retards. Sempre se’ns demana paciència. La paciència és la política pública dels nous temps, el substitut de la responsabilitat, per no assumir errors ni donar explicacions. Si Rodalies funcionés bé, seria gairebé sospitós. Una anomalia dins del sistema. Funciona exactament com està pensat que funcioni: malament, tard i sense demanar perdó. Això ja no és un accident. És un model. I el missatge és clar: hi ha territoris en els quals el temps pot esperar. Hi ha llocs que no convé que prosperin. Per això el bunyol de Rodalies s’ha cuinat a foc lent durant mig segle de presumpta democràcia. No és deixadesa. És estratègia. Catalunya se’ls en fot. El pitjor ja no són els retards. El pitjor és la resignació. Si ningú no s’indigna, el greuge ha triomfat. Quan esperar es converteix en costum, el fracàs ja no fa soroll. La gent s’asseu al banc de l’andana i, per no assumir la decadència col·lectiva, s’entreté mirant TikTok. Un país no avança quan els seus trens no arriben. Catalunya es degrada quan accepta que el seu temps val menys. I quan això passa, el problema no és ferroviari: és polític. I és, per damunt de tot, moral.
