La rosa de Sant Jordi
Peces històriques triades per Josep Maria Casasús
Article de Josep Maria Lladó Figueres (Barcelona, 1910-1996) a l’Avui (24-IV-1986). El 9 de maig farà 25 anys de la mort d’aquest periodista que va treballar a 'La Publicitat' i a 'L’Opinió'. Entre la tardor del 1936 i la primavera del 1937 va dirigir 'La Humanitat' fins que va anar al front. Al tornar de l’exili va ser inhabilitat per exercir l’ofici. Va ser amnistiat el 1975.
Catalunya no és tan sols precursora de coses tan importants com un Parlament, la lletra de canvi, la pesseta o el dret marítim a través del Llibre de Consolat de Mar, sinó també de costums populars. Un d’ells és la rosa de Sant Jordi, aquesta rosa que el dia 23 d’abril duen a la mà nois i noies; els uns, per a la promesa o la muller, els altres per a la mare. És tot un símbol de l’amor. El nostre poble, pràctic i realista però també sentimental, és el pioner de la festa de la rosa. El 1485, poc abans del descobriment d’Amèrica per Cristòfol, o Joan, Colom, els membres de la Diputació del General de Catalunya van decidir dedicar una quantitat del pressupost oficial per a l’adquisició de roses, que serien dipositades el peu de l’altar de Sant Jordi, sota l’advocació del qual havien estat posats el nostre Principat i els comtats del Rosselló i la Cerdanya dinou anys abans, o sigui el 1456. El 23 d’abril era declarat «dia de sant diumenge amb completa abstenció de tot treball corporatiu». El costum d’oferir roses quedà establert després, molt poc després. I la primera fira se celebrà al pati dels Tarongers del palau de la Diputació, quan els tarongers encara no hi havien estat plantats. Començarien de florir el 1536. La rosa fou escollida com a «símbol de primavera, anunciadora de la proximitat del mes de maig», el mes de les flors per excel·lència. I d’aquest fet naixia un costum que s’ha mantingut al llarg dels anys: la rosa que joves i cavallers ofereixen a llurs estimades, promeses, esposes o mares. Sí; aquest costum és català. Ens el van copiar els francesos cap a la fi del segle setze; o sigui que nosaltres, els catalans, ens vam avançar als francesos en uns cent anys. Una rosa i un llibre... La naturalesa en una de les seves millors expressions i la cultura. Perquè, al costat de la rosa, ara hi ha sempre un llibre, i això demostra que, a més de pràctics i sentimentals, els catalans som persones cultes. Hem passat per moltes vicissituds, però el costum ha subsistit i subsistirà malgrat les circumstàncies de vegades ben adverses. Cal esperar que les interrupcions de la nostra vida democràtica s’acabin d’una vegada. I que la rosa i el llibre siguin sempre els dos símbols del nostre esperit, de la nostra civilitat i de la nostra vida.
