09/10/2021

S’acosta un hivern energètic temible

6 min
S’acosta un hivern energètic temible

De tant en tant, les plaques tectòniques geopolítiques que sustenten l’economia mundial es mouen de sobte i poden fer trontollar i desestabilitzar tot el que hi ha al damunt. Això és el que passa en aquests moments en el sector de l’energia.

S’estan ajuntant una sèrie de forces que, a més de convertir potser Vladímir Putin en el rei d’Europa, permetrien a l’Iran passar olímpicament dels EUA i construir una bomba atòmica i, a més, alterarien fins a tal punt els mercats energètics europeus que a la cimera climàtica de l’ONU a Glasgow podria haver-hi apagades a causa de la falta d’energia neta.

Sí, és molt gruixut.

Els preus del gas natural i del carbó a Europa i l’Àsia acaben de superar màxims històrics, i pel que fa als Estats Units, el cost del petroli és el més alt dels últims set anys i el de la gasolina ha pujat 1 dòlar per galó respecte a l’any passat. Si aquest hivern és tan dur com pronostiquen alguns experts -i part de les classes mitjanes i pobres no poden escalfar casa seva-, em temo que veurem una reacció populista contra tot el moviment de lluita contra el canvi climàtic i contra els verds. I això ja es comença a notar a la Gran Bretanya.

Soc seguidor del blog financer Blain’s morning porridge, escrit pel londinenc Bill Blain, un especialista en estratègies de mercat força intel·ligent i irreverent. Vet aquí el resum sense embuts que va fer, dijous de la setmana passada, de la situació energètica del Regne Unit:

“Aquest hivern hi haurà gent que morirà de fred. A mesura que vagi pujant el preu de l’energia, els costos repercutiran d’una manera desproporcionada en els sectors més pobres de la societat. Les desigualtats d’ingressos quedaran al descobert amb gran dramatisme, perquè els més vulnerables s’enfronten a un dilema terrible: escalfar-se o menjar. És probable que aquest hivern el Regne Unit s’hagi d’agenollar i implorar energia a qui en tingui. Europa tindrà els mateixos problemes. El Pròxim Orient en demanarà el preu més alt que pugui i la capacitat de distribució és limitada. I Vladímir Putin espera tot això amb candeletes. Invitarà tots els dirigents europeus, un per un, a defensar la seva causa i els preguntarà amenaçadorament per què hauria d’obrir les aixetes del gas precisament per al seu país. No us equivoqueu, aquest hivern serà traumàtic. Sigueu-ne conscients”.

Com hem arribat fins aquí? La veritat és que és un procés en què es barregen les bones i les males notícies.

La bona notícia és que les principals economies s’han compromès a reduir la petjada de carboni eliminant progressivament els combustibles contaminants, com ara el carbó utilitzat per escalfar les cases i per les indústries energètiques. La mala notícia és que la majoria de països ho fan amb una total falta de coordinació, de dalt a baix, i abans que el mercat hagi produït prou energies renovables netes, com l’eòlica, la solar i la hidràulica.

Si no tenim prou energies renovables però volem fer una política ecològica, la millor alternativa és el gas natural, que emet aproximadament la meitat de CO que el carbó (sempre que no es desprengui metà durant el procés d’extracció). Però no hi ha prou existències d’aquest combustible de transició. Per tant, tothom lluita per aconseguir-ne més, i per això el principal proveïdor dels gasoductes de la Unió Europea, Rússia, està ara en una posició immillorable mentre els preus es disparen i cada vegada hi ha més apagades.

Com informava Bloomberg Businessweek el 27 de setembre: “Les existències a les instal·lacions d’emmagatzematge europees han baixat fins a un mínim històric per a aquesta època de l’any. S’ha limitat el cabal de gas procedent de Rússia i Noruega. I això és preocupant perquè, a causa del bon temps, ha baixat la producció dels aerogeneradors, mentre les envellides centrals nuclears europees s’estan tancant gradualment o són més propenses a les interrupcions del servei; tot plegat fa que el gas sigui encara més necessari. No és estrany que, aquest any, a Europa el preu del gas hagi pujat gairebé un 500% i hagi assolit una cotització en borsa gairebé rècord”.

Però no és només un problema d’Europa. Aquesta crisi energètica podria afectar els proveïdors de ceràmica, acer, alumini, vidre i ciment de la Xina, mentre les famílies brasileres es troben amb el regal d’unes factures de la llum exorbitants perquè l’escàs cabal dels rius ha fet baixar la producció d’energia hidràulica. I els problemes de la cadena de subministrament del carbó relacionats amb la pandèmia no fan sinó agreujar les dificultats.

Però, com és que la mala notícia ha aparegut tan aviat en aquest procés?

Per culpa del covid-19. Al començament, la pandèmia va esclatar i va avisar les principals economies que ens encaminàvem cap a una profunda recessió. En conseqüència, van baixar en cascada els preus de tota mena de productes bàsics, com ara el petroli i el gas.

Això, al seu torn, va fer que els bancs tallessin les inversions en nous pous de cru i capacitat de gas natural, quan ja feia set anys que aquestes inversions estaven en declivi a causa dels seus pèssims rendiments.

Ara bé, resulta que l’economia s’ha recuperat de pressa gràcies als programes d’estímul dels governs, molt més de pressa del que s’havia previst. I també la demanda d’energia. Però aquesta indústria no creix tan ràpidament. Per tant, no hi havia prou gas natural -i menys encara energies renovables- per cobrir aquesta demanda.

De moment, els Estats Units tenen prou petroli i gas natural per satisfer les seves necessitats, però la seva capacitat d’exportar gas natural liquat per ajudar els altres és força limitada, sobretot tenint en compte que totes les empreses de serveis públics europees i asiàtiques intenten complir els nous estàndards d’energia neta en matèria mediambiental, social i de governança i, per tant, estan desesperades per importar gas natural.

Quan tots els països arrenquen alhora, els preus es tornen bojos. O s’apaguen els llums.

No em malinterpreteu. Soc tan ecologista com sempre. Però no soc un ecologista simpàtic. Soc un ecologista de debò. Per aconseguir l’energia neta que ens fa falta, necessitem l’eòlica, la solar i la hidràulica, però també la introducció d’un impost sobre el carboni a les principals economies industrials, amb l’energia nuclear i el gas natural fent de pont. Si us oposeu a tot això, no us preneu seriosament el que ara ens diuen els científics: s’han d’utilitzar combustibles que no emetin carboni per gestionar els aspectes destructius del canvi climàtic que ja han esdevingut inevitables; així podrem impedir els que serien impossibles de controlar.

Per desgràcia, fruit d’una reacció exagerada davant de l’accident nuclear de Fukushima, el 2011 Alemanya va decidir abandonar progressivament tota la seva producció nuclear fins a l’apagada definitiva el 2022: les centrals que l’any 2000 van generar el 29,5% de la producció energètica alemanya. Tot això s’ha de substituir amb energia eòlica, solar i hidràulica, i amb gas natural, però de moment no n’hi ha prou.

Com assenyala Bill Gates al seu llibre How to avoid a climate disaster, força lúcid, l’única manera d’aconseguir els nostres objectius climàtics és aplicar l’electricitat provinent d’energia neta a la producció de les grans indústries pesants -com l’acer, el ciment i els automòbils-, i també a l’escalfament de les cases i el funcionament dels cotxes. L’energia nuclear segura i assequible ha de formar part de la nostra combinació de fonts d’energia perquè, segons Gates, “és l’única escalable i sense carboni que està disponible les 24 hores del dia”.

Mentrestant, però, aquesta crisi energètica coincideix amb l’estancament de les converses entre els EUA i l’Iran sobre la recuperació de l’acord nuclear que Donald Trump va trencar imprudentment el 2018, sense cap pla alternatiu per aturar el programa nuclear iranià. Per pressionar-nos, l’Iran ha tornat a enriquir urani a un ritme que fa pensar als funcionaris nord-americans que d’aquí pocs mesos, o menys, tindran prou material físsil per a una sola bomba.

L’Iran tardaria molt més temps a construir una ogiva i un sistema de llançament, però, segons alguns responsables nord-americans, Teheran només vol quedar-se al llindar nuclear, com el Japó, a molt poques passes de construir una bomba. Això li donaria tot el poder de dissuasió que necessita. Tant Israel com els Estats Units han promès que no deixaran que l’Iran s’acosti tant a la possessió d’una arma nuclear. Per desgràcia, doncs, estem entrant en un moment crític.

Però, ¿i si els Estats Units o Israel creuen que han d’atacar el programa nuclear iranià en el que potser serà el pitjor hivern energètic des del 1973? ¿I si l’Iran, com a resposta, dispara contra petroliers nord-americans o occidentals al golf Pèrsic, on hi ha Qatar, el principal exportador mundial de gas natural liquat? Els preus del petroli i del gas serien estratosfèrics. O sigui que, de sobte, l’Iran té una nova força per pressionar: ataqueu-nos i portareu el món a la ruïna.

Si jo me n’adono, els iranians també.

Parafrasejant els Beatles a Here comes the sun : “Little darling -it’s gonna be a long, cold, crazy winter ”.