Sant Miquel se’n va a viure a Lleida
Avui dia Girona encara no ha pagat tots els deutes que té amb Lleida. Només una xifra d’aquest dèficit fiscal i neuronal. Feu comptes... Hem d’anar als dies de la Primera Guerra Mundial. Un xicot de Palafrugell que no tocava ni quarts ni hores arriba a Barcelona. I es va topar... mira que podia fer-ho amb qualsevol persona, animal, o mineral... però va ser un paio de Lleida el que fa néixer de cop a Josep Pla.
El jove empordanès, de posat incivilitzat, volia escriure. El mastegot li fot Alexandre Plana quan li solta que ha de canviar la manera de posar paraules. Plana és un lleidatà exportat a Barcelona: advocat, poeta, crític d’art... i mentor de Pla. El del Segrià li venta al de l’Empordà que escrigui “per a tothom” i que tot es basi en la “claredat i senzillesa”. A partir d’aquell moment Pla es fa Pla. Per tant, podríem expropiar la frase que ell sempre repetia: “I tot això, qui ho paga?” Girona, Catalunya, no ens ha abonat als lleidatans ni un ral de la creació sucosa de Pla. Ni del surrealisme.
Jaume Passarell afirmava que el surrealisme neix a Catalunya. El badaloní forma part d’un grup de periodistes-escriptors que s’inventen el surrealisme molt abans d’aquell 1924 en què André Breton, i la seva colla de criatures pseudo mentalment alliberades, proclamessin el Manifest surrealista a París. Ells són els notaris de la bohèmia barcelonina. S’emborratxen de bromes. Socialitzen l’esbellegament. Rebenten. Fan rebentar. Tot el sant dia maquinen acudits, anècdotes, cançons... Gestionant la central nuclear hi ha un lleidatà: Josep Amich i Bert, Amichatis.
L’atòmic Amich va ser el gran creador del teatre popular català. Un dels dramaturgs estrella del Paral·lel de neó dels anys vint i trenta. Només una dada que rebenta imaginaris: ell escriu obres com Baixant de la font del gat o La Marieta de l’ull viu. Va estrenar més de cent comèdies. Per tant, ens permetem la hipòtesi: és possible que l’espermatozou del surrealisme sortís de la Terra Ferma?
Sí, esclar, ara alguns se’n foten per llençar la pregunta... com els surrealistes. Perquè si una cosa té l’Oest català és que aquí la realitat és molt dura. Sobredosi de terra. Realitat de realitat, al quadrat, al cub. Quan la realitat ofega, poder respirar aire és amorrar-se a l’ampolla del surrealisme. Com que t’escanya ser real, s’és surreal. El més enllà del més aquí. Per això, allà i aquí, ha sorprès el que ha passat aquesta setmana a Lleida.
Després que allà (Barcelona) es fes la Setmana del Llibre en Català, aquí (Lleida) s’ha fet el Sant Miquel de les Lletres. Una setmana de literatura en català organitzada per la Fundació Privada Horitzons 2050. No havia passat mai, això, i es veu que continuarà passant. Si algú es treu les ulleres d’ombra veurà que aquí hi ha persones i que fan coses: Lo Crit, la fira del llibre crític de Ponent, a Lleida; Encontats, mercat del conte i el llibre il·lustrat a Balaguer; la Fira del Llibre del Pirineu, a Organyà... Hi ha una galàxia.
El 1932 un extraterrestre lleidatà de carrera artística sideral, Enric Crous-Vidal, i altres joves creen la revista Art. Per aquell paper selenita circulen Dalí, Lorca, Picasso, Breton... Atenció a la declaració de principis: “Una revista internacional. Contra clos geogràfic. No com un imperatiu voluntarista, sí com una necessitat vital. No Lleida-Barcelona sinó cosmos, però, dins del cosmos Lleida-Barcelona”. L’impacte és nuclear. Arriba fins a l’obrador del poeta-pastisser J.V. Foix. El de Sarrià escriu a la premsa barcelonina: “Totes les meves simpaties, tot amb tot, són per aquests il·luminats que solen ésser, gairebé sempre, esperits universals”. Potser davant la decadència de part del país, Lleida és un Pla Surreal per Real i Universal per Terrenal. Una candidatura per ser capital de la literatura, el llibre, la lectura, la cultura... l’horitzó, el futur.
